El túnel de Jérica
23 juliol 2009 per Carles Gorini
Avui a Girona ha fet una calor insuportable. No ha estat possible mantenir cap conversa sense que la roentor estigués per allà enmig en forma de gest cansat, de gota de suor, de diari convertit en ventall improvisat. A mi tanta calor m’ha fet venir el record d’un viatge amb tren, un estiu d’ara fa deu anys, en què vaig anar de Segorbe a Caudiel en una locomotora de vapor. He recordat, sobre tot, el moment en què vaig travessar el túnel de Jérica…
De Segorbe i Caudiel fa pujada. La secció forma part de l’antic Ferrocarril Central de Aragón que unia València i Calataiud. El paisatge és d’una austeritat deliciosa i sincera. Els boscos de pins cobreixen els turons que mica en mica van fent que la línia guanyi alçada fins fer-la superar els mil cent metres d’altitud. El ferrocarril va enllaçant les corbes, una darrera l’altra, i no pot evitar semblar una mena de riu tranquil pel qual flueixen els trens. Amb tot, el recorregut mostra una tranquil·litat que és aparent perquè el pendent és constant i per això, dur.
Mentre el tren va ascendint, la màquina bufa rítmicament, esforçadament i fins i tot, una mica asmàtica, perquè abans d’iniciar el viatge ha patit una avaria. Un dels tubs reescalfadors de la caldera s’ha perforat i la fuita de vapor provoca una sensible pèrdua de potència. Per mantenir-la circulant, el fogoner ha d’injectar grans quantitats de fuel en el fogar, de tal manera que la xemeneia exhala una columna de fum negre del tot exagerada, que fa les delícies dels que han vingut a fotografiar aquest tren especial. Amb la potència delmada, la locomotora no pot assolir cap gran velocitat i en algun dels trams més complicats, no se sobrepassen els quinze quilòmetres per hora.
Acompanyo la parella de conducció a la cabina de la locomotora. El maquinista és diu Robles i el fogoner, Cosme. Es coneixen de tota la vida. Quan m’avisen que ens acostem al túnel de Jérica trec el cap per la finestra per mirar-me’l bé. M’han explicat que és el tram més pelut de tot el viatge, per com anem d’avariats, perquè fa molta pujada i, a més, perquè tot ell és en corba la qual cosa accentua encara més el pendent. Ells ho anomenen “pendent fictici.” Avancem i cada cop som més a prop d’entrar. Els maquinistes es preparen. Els seus moviments em sorprenen. Mullen uns draps amb aigua i s’emboliquen el cap. Només se’ls veuen els ulls. Mullen més draps i me’ls donen perquè faci el mateix. Ho faig. Penso que m’espera alguna cosa terrible, que es confirma quan la gran locomotora entra en el túnel i les oïdes em fan: Blob!
Des de la cabina estant, hi ha un moment en què sembla que el tren no hi entrarà, en el túnel, que el forat és massa petit i que alguna peça quedarà encastada en el marc de la portalada. Malgrat tot, hi entra. Ho fa molt a poc a poc, gairebé aturada. Blob! Ara l’única llum prové de la bombeta que penja del sostre. En voler respirar tinc la sensació que les flames han sortit del fogar i corren cap als meus pulmons. Mai havia sentit una calor igual. M’ofego. En Cosme em fa un gest i em demana que m’estiri a terra. Entenc que allà l’aire és més fresc. M’ofego igual. Ells es mantenen asseguts en el seu lloc de comandament, immòbils. En Robles té una mà al regulador i l’altra a la maneta del fre. En Cosme té les dues mans posades en la rodeta del fuel, penso, per si cal tallar l’alimentació.
Mica en mica el llum de la bombeta es va marcint. La densitat del fum em permet fixar els ulls en l’espiral del filament. El maquinista i el fogoner només són dues ombres que acaben per fondre’s quan deixo de veure el filament. Ja no es veu res. Només se sent la màquina de vapor, les pistonades que se succeeixen a un ritme desesperadament lent. El soroll és eixordador. Faig una prova i crido, crido molt fort però no aconsegueixo sentir la meva veu, perduda entre els xerrics del metall i les pulsacions del motor.
Arribats aquí, és impossible saber si el tren avança, està aturat o retrocedeix. Em venen al cap les històries que he llegit, els maquinistes que han mort asfixiats dins d’un túnel quan el tren ha quedat atrapat, sense que s’adonessin que les rodes patinaven. He recordat, també, la gràcia que em va fer saber que utilitzaven una escombra, fregant-la contra la paret de la volta, per saber si el tren es movia i cap a on ho feia. Tinc l’esperança que els dos homes que no veig encara són aquí. Que un d’ells té l’escombra ben agafada pel pal i sap que continuem endavant.
El temps dins el túnel és estrany, perquè a la urgència de sortir s’afegeix la incertesa de no tenir cap referència de què passa més enllà del núvol de vapor en què ens hem convertit. Malgrat tot hem avançat i sortim arrossegats per la maquina. Encara passen uns segons abans que els gasos s’esvaeixin i torni la llum. Veig en Robles i en Cosme bruts pel sutge. Semblem socarrimats. Es giren per veure com estic. Jo mateix dec estar igual, negre com ells. Em dóna per posar-me a riure. Vull fer una fotografia per recordar el moment. Intento engegar la càmera però no funciona. Al visor hi apareix la paraula: “Help!”
Al túnel de Jérica es va quedar la primera bona càmera que vaig tenir. La va espatllar un excés de calor. Me l’havien regalada per anar a perseguir trens.
La darrera foto que va disparar la meva càmera, abans d’entrar al túnel de Jérica