Cul de cafè

El conseller d’Interior, Felip Puig, està aconseguint el què semblava impossible: fer bo el seu predecessor, Joan Saura i convertir en un acte de fe la llei de Murphy, segons la qual el més dolent encara pot empitjorar.
De la desmesura amb què van actuar les tropes de Puig contra els indignats de la Plaça de catalunya de Barcelona, n’és una proba prou clara el resultat de 137 ferits a cero, a favor (o en aquest cas en contra) dels pacífics acampats. Tot plegat fa la impressió que Felip Puig, (el mateix home que anunciava fa pocs mesos nomenaments de directors generals sense encomanar-se ni a Déu ni al Diable, i encara menys al seu cap i president de la generalitat, Artur Mas), havia d’estrenar la seva quota de poder com el nen que prova per primera vegada una joguina nova. Mai havia estat hospitalitzada tanta gent en nom de la higiene i les celebracions del Barça, si ens atenem a les excuses del nen per haver engegat la seva joguina quan no era l’hora del pati ni l’endemà de Reis, per més que li sembli. I tot això per provocar que el nombre d’indignats creixés de manera proporcional a la desmesurada actuació dels Mossos, evidenciant que aquest noi a més d’un barroer és un inútil.
Sempre s’ha dit que no hi ha res més agosarat que la ignorància. I en això, Felip Puig també en dóna exemple. Amb posat de pinxo de barri va dient per tot arreu que tornaria a fer el mateix. No cal que ho juri, ja ho sabem!. A més, gosa donar la culpa a les imatges que van captar els periodistes de les estomacades als pacífics indignats, alguns d’ells encara hospitalitzats. I no s’acaba aquí la seva fatxenderia. Com en Fraga, la plaça de catalunya és seva. I per deixar-ho més clar, anuncia que farà posar càmeres als cascs de les seves hordes perquè quedi constància de la bondat de les estomacades. No se sap però, si també en farà posar a les viseres de les gorres per què també en quedi del què passa als calabossos de les comissaries. Ell, que tant va blasmar per les càmeres a les cel·les dels detinguts. Tampoc, queda clar, si les càmeres seran mudes o amb so. Això, equivaldria a modificar alguns protocols, com ara el llenguatge dels policies. I és que sona molt diferent sentir dir a un Mosso apallissant a un home assegut “te vas a enterar hijo de puta”, que “ara te n’assabentaràs, malfactor”.
El què deia, que acabarà fent bo a Saura.

L’excés d’explicacions , -res a veure amb informacions- que proporcionen el mateix excés de canals de tot tipus, ha comportat gairebé la quadratura del cercle. El suposat periodista-informador-comunicador, ha passat a ser el centre de les seves pròpies explicacions, fins i tot endinsant-se en la seva pròpia merda, quant perceben que pot ser tant productiva com la merda dels altres que fa anys que escampen. Només cal veure les deixalles de les televisions públiques estatals que han passat de criticar els altres a autoflagel·lar-se o a masturbar-se mentalment davant tothom qui els vulgui veure. Les pantalles dels televisors són plenes de gent incapaç d’aportar res més que no siguin les seves pròpies misèries, i que pel fenomen del mimetisme, acaben sent adquirides pels seus admiradors, que a la vegada són les seves mateixes, amb la única diferència que uns en viuen i els altres no. És el mateix que pagar per un mirall que només reflecteixi el pitjor de nosaltres.
I això no només passa amb això que s’anomena televisió deixalleria. La merda també s’escampa en mitjans considerats com a “premsa seria”. Diaris que pretenen i pretenem ser seriosos, reflexius i orientatius. valgui com exemple, Pilar Rahola. Aquesta xerrameca tant carregada de raó, pontífex de la realitat i convençuda que la vida es divideix en dues classes de persones: les qui convenç i les qui no.
Entre les primeres, no cal dir que hi és en un lloc sublimitat, preponderant i sumament elevat, ella mateixa. I sinó, repassem les seves darreres estalera actuacions. Quant va viatjar a Egipte per seguir personalment la revolució que ha enderrocat Mubarak, des de la seva columna d’un periòdic barceloní, explicava en quin hotel vivia, concretament el Sheraton -i és que la noia no es moca amb mitja màniga- i les sensacions, vivències personals i reflexions que li causava la situació, des del seu ample, còmode i segur llit de l’hotel en qüestió. Un dia després, des de la mateixa columna intentava compensar el seu atac d’egocentrisme anunciant que el proper diumenge es publicarien dues planes entrant en el fons de la qüestió. Les dues planes es van convertir en veritat. Ara, no va explicar absolutament res de nou que no s’hagués explicat cada dia pels corresponsals i periodistes que van viure els fets a peu de carrer. Tot plegat, em va semblar allò de aquella persona que quant va a un funeral té gelosia del mort perquè perd protagonisme.
La darrere gesta de l’expolítica i actualment periodista per infusió divina, la vaig poder llegir en la mateixa columna del mateix diari barceloní, quan dedica mitja columna a explicar que, en la seva joventut, -força llunyana- ella sempre s’ho va passar molt bé sense drogar-se, a diferència del què feien tanta i tanta gent de la seva generació. Acaba dient que no es pot posar en el mateix sac l’alcohol, perquè el seu ús és cultural, i el de la Maria o LSD no. La seva redacció, -que no nego que sigui digne de guanyar el concurs de Coca-cola escolar- evidencia que de jove ja ho tenia molt clar. Vaja, que es tracta d’un cas claríssim d’infusió divina.

Aquests dies la premsa s’atipa d’embafar-nos amb el ridícol sainet del 23-F en motiu dels 30 anys de la irrupció del “xusqueru” Tejero al Congrés de Diputats, pistola en ma. Pels testimonis que recullen els diaris, sembla que passi el mateix que en el maig del 68 a París, que tothom hi era. Personalitats de l’actualitat política, empresarial i intel·lectual ens expliquen amb pels i senyals el que van fer aquella nit o com ho van viure. Valgui com exemple aclaridor, el testimoni de la ministre de defensa, Carme Chacón, que explica en l’edició del diumenge de “El País”, com es va passar la nit empaquetant llibres i documents comprometedors, i això, que tenia només nou anys. Es veu que la nena ja apuntava maneres.
No han faltat entrevistes a alguns dels protagonistes. Vull esmentar-ne una que va publicar “El Periodico” també diumenge. Crec que quan un periodista fa una entrevista a un personatge de 90 anys, el lector ha de donar per suposat que l’entrevistat està en possessió de les seves facultats mentals. Si no és així, és que l’entrevistador no mereix ser periodista i valdria més que busqués feina a “La noria”, al “Sálvame” o la factoria de Gestmusic.
I això ve el cas pel titular amb què el diari barceloní obria l’entrevista al controvertit exsecretari general del Partit Comunista, Santiago Carrillo, -assassí de masses per la dreta, i artífex del què tant bé va definir durant la transició, l’agut Alfonso Guerra quan va dir que havia aconseguit amb quatres dies el què Franco no va aconseguir amb 40 anys: destruir el Partit Comunista.-. La frase, doncs que el nonagenari polític va deixar anar a “El Periodico” mereix passar a la història universal de la infàmia. “El 23-F va ser pitjor que una guerra”, va deixar anar i quedant-se tant ample. De fet, ben mirat part de raó tenia, si més no a nivell personal, si tenim en compte que la guerra civil del 1936-39, la va passar dins els despatxos i a més va tenir la sort de poder fugir tranquil·lament cap a l’exili mentre desenes de milers de persones eren afusellades i confinades en camps de concentració i presons infrahumanes. La frase també falta al respecte a la gent que va combatre des de les trinxeres, i als desastres que ha patit el món en diferents llocs del planeta, molts dels quals en plena vigència, sense que hi hagi constància històrica que Carrillo hi hagi estat present. Dir el què diu és d’una frivolitat obscena. I que consti que conec gent de 90 o més anys, totalment incapaços de dir una bajanada de tal magnitud com la que va vomitar Carrillo.

La mort de Maria Schneider ha provocat una allau d’opinions sobre la seva carrera, la seva suposada actitud autodestructiva, i sobretot sobre la seva interpretació en l’obra mestra de Bernardo Bertolucci, El darrer tango a París. Recordo amb claredat la primera vegada que vaig veure la pel·lícula en la seva estrena tardana a Barcelona quan jo tenia prop de 20 anys. Els tòpic mil vegades repetits, i ara rememorats, que representaven la lectura més superficial de la pel·lícula -sempre em negaré a dir film- se’m van esvair de cop davant una història tan colpidora. Aleshores, Maria Schneider em va representar aquella tia que estava tan bona i que seia uns quants pupitres més enllà a la facultat, o aquella veïna lúbrica que tantes fantasies em van despertar en la meva temporada més priàpica. Mai he pogut oblidar l’escena de la banyera on es mostrava amb un cos moll, arrodonit i de formes absolutament naturals. Pits grossos i caiguts, anques totalment arrodonides i cintura ample. Res a veure amb la falsa perfecció de formes alterades de l’arquetip de bellesa femenina que impera actualment. El personatge que interpretava Marlon Brando era una altra cosa. Per a molta gent de la meva generació constituïa el model existencial de l’home que s’ho ha jugat tot en la vida. El paradigma de l’estètica del perdedor, la manera més digna de sobreviure a la grisor de la sortida d’una adolescència mai prou acceptada. Molts somiavem ser com el Paul quan ens fèssim grans, fer-nos savis de la vida.
Ara, amb la perspectiva dels anys he tingut l’ oportunitat de tornar a veure la pel·lícula de Bertolucci a la televisió i m’he adonat que, sobretot, tracta sobre el pas del temps, sobre la pèrdua, sobre el què haguéssim pogut estar i no hem estat, sobre com, massa sovint, i de manera patètica, intentem atrapar trens que fa temps que han passat, i que arriba un moment en el qual la veïna o la companya d’aula que tant desitjàvem, ja no tindrem oportunitat de tenir-la mai més. Temps en els quals, les il·lusions i els desitjos cada vegada tenen menys possibilitats.

Hi ha paraules fonamentals que han estat des de fa temps esborrades del lèxic dels polítics i treballadors de la comunicació. Una d’aquestes és “felicitat”, i vegin per on, potser l’haurem de recuperar en els temps que corren, i desproveir-la dels prejudicis que la qualifiquen de “cursi” o de referències de les cançons de Luís Aguilé.

El diari “La Vanguardia” del dia 20 de desembre va publicar un magnífic article de l’economista Jeffrey Sachs que duia per títol “En busca del equilibrio”. A diferència de molts articles d’economia incomprensibles, el seu és d’una claredat absoluta, i que els déus el beneeixin per això. Comença explicant que la millor solució per a la crisi global que patim la va escoltar de boca del primer ministre del Bhutan, Jigmi Thinley, quan en un discurs davant l’Assemblea de les Nacions Unides va deixar anar: “Així, com tota la nostre gent s’enlaira pel damunt de les amenaces de sobrevivència bàsica, quin serà el nostre esforç col·lectiu com a societat progressista? I ell mateix en dóna la resposta: “La recerca conscient de la felicitat”. I encara va anar més lluny, quan va demanar que aquesta recerca sigui “una nova base per la cooperació global” i s’estableixi com el “novè objectiu del desenvolupament del mil·lenni”. També diu que va rebre una llarga i tancada ovació.

Curiosament, el govern britànic va encarregar no fa massa temps una enquesta sobre el grau de felicitat dels ciutadans. Pot ser aquest l’inici d’un nou camí tant polític com econòmic?. A curt termini no ho veig clar. Al món occidental els governs, amb connivència amb les indústries farmacèutiques, no els costa gaire declarar estats de pandèmia. Ho vàrem constatar prou amb el ridícul de la Grip A de l’any passat. Ara bé, hi ha dades que constaten que la primera causa de baixa laboral a Europa és la depressió. I això no és una pandèmia que a més representa uns costos econòmics quasi incalculables?. El problema rau en què declarar la depressió com a pandèmia obligaria a un exercici de reflexió que els poderosos no estan disposats a fer. Si precisament ho són, de poderosos, és perquè han buidat la societat que manegen de qualsevol intent de reflexió, de solidaritat o de noció d’espècie. Els números, i especialment el número “u” ha substituït les arrels, el què som i tots els valors possibles. L’home, ara cec i inútil, segueix barallant-se contra ell mateix en la recerca de la felicitat immediata i amb factura més IVA. Tot el contrari de la recerca de la felicitat que reivindica Thinley.

Jo, segurament no ho veuré, però estic convençut que les generacions que venen n’hauran d’aprendre molt dels països emergents. I és que si no és així, malament.

Aquests dies els diaris acostumen a incloure en les pàgines de les eleccions aquells qüestionaris de preguntes i respostes ràpides -qüestionari Proust en diuen pomposament-, en les quals es demana a l’entrevistat a quina hora es lleva, quan val una barra de pa, etc. Darrerament en algunes s’hi ha incorporat la pregunta de si opinen que el paper acabarà desapareixent. He observat que gairebé tots asseguren que no. Que la tecnologia mai podrà desplaçar el tacte, la tradició i fins i tot l’olor de la impressió en suport de pasta vegetal tractada químicament. Metafísicament tenen part de raó. Tot apunta que abans desapareixerà l’entrevistat que els llibres i diaris de paper. Jo tinc clar, que el camí per limitar el paper del paper als museus ja no té marxa enrere. I és més, es bo que sigui així. La pasta vegetal tractada no és res més que un suport material per comunicar-se a través de la lletra escrita. Què més hi fa que el suport sigui de plasma o del mateix aire.

Sovint, es traspua certa nostàlgia en la defensa aferrissada del paper . Per aquesta regla de tres, tots els codis de lleis s’haurien d’escriure en pedres, per tal de conservar la tradició del codi d’Hammurabi, datat en el 1760 abans de Crist. O s’haurien de destruir totes les impremtes per poder continuar gaudint dels meravellosos dibuixos i caplletres que esforçats monjos dibuixaven a ma en els llibres que es feien als Scriptòriums medievals.

El paper desapareixerà per la senzilla qüestió que deixarà de ser rentable i útil davant els nous avenços, a no ser que abans es produeixi un cataclisme a nivell planetari. També estic segur, que abans hi hauran reticències de nostàlgics i reaccionaris a les innovacions. Fins i tot, no m’estranyaria que algun dia sorgeixi un partit polític reivindicant les bondats del paper. Sí algú es vol avançar al futur, aquí li deixo la idea.

Des de la recuperació de les llibertats democràtiques que no havia sentit parlar tant de política al meu voltant. A casa, al cafè i a la feina, percebo que tothom en parla, i malament. Lladres, estafadors, no n’hi ha un pam de net, tots són iguals, etc. Conscient que les coses no són mai tan blanques ni negres, més d’una vegada m’he vist defensant els polítics argumentant que al cap i a la fi, les coses mai han anat del tot bé ni per a tothom, i que aquesta feina d’administrar, gestionar i governar, algú o altre l’ha de fer. Aquesta no és la primera crisi econòmica que patim ni la darrera; del terrorisme gairebé ni s’en parla, fa quatre dies tot déu gastava a cor que vols, i tot i així, escoltant la gent, sembla que tot s’enfonsi. Tinc clar que l’atur és un problema de primer ordre i que som en plena temporada evolutiva d’una transformació a nivell global que no està ben definida ni limitada, tant en els temps com en l’espai. No ho veig però, ni des de l’escepticisme ni des de l’optimisme, tot plegat, tant apocalíptic. Mai el món ha assumit com si res els canvis evolutius. Vivim en una època de transformació a nivell tecnològic, econòmic i geopolític de tal envergadura que es troben a faltar els referents ideològics que ens l’argumentin o excusin, acostumats a la secular fal·làcia educativa que sempre han estat les ideologies antropocèntriques les qui han ocasionat els grans canvis de la història de la humanitat.

No hi tindrà molt a veure també en l’actual percepció negativa de la realitat els vicis de llenguatge dels nostres polítics? Aquesta cursa de conceptes nous i enrevessats i de mitges veritats amb caducitat a curt termini amb què farceixen discursos i declaracions?. Sí l’abús d’eufemismes ja era prou pesat, ara llegim conceptes tan estranys com “bipolaritat”, “regeneració”, “economia emergent”, “relativisme moral”, i tants d’altres, que només serveixen com a pretext, en lloc d’aprofundir en el què realment passa. I si ningú sap realment el què és el què passa, que aprenguin a fer un millor treball de pedagogia perquè tots aprenguem a fer-nos’en càrrec. Està demostrat que si no es fa així, la gent a més de no entendre res s’emprenya, i d’aquest emprenyament se n’aprofiten populistes, independentistes visionaris i moviments tant buits de realitat com ho és el llenguatge, diguem-ne, oficial.

Dilluns, 25 d’octubre, el diari de les comarques gironines “El diari de Girona” publicava un excel·lent reportatge de Carme Vilà. Entre d’altres excel·lències hi havia la de què s’entenia tot i molt clar. El treball anava d’un ramat de quaranta vaques de la raça de l’Albera, que sembla que provoquen tota mena de mals, perills i destroces a veïns del municipi (a veure si endevinen quin?) de l’Albera.

Carme Vilà narra com aquests bòvids “tenen tips” als habitants del poble fronterer, Sant Jean d’Albère, perquè, entre altres facècies, els destrossen els jardins, les piscines o les canonades; i, el pitjor de tot, les tanques. D’exemples per il·lustrar-ho no n’hi falten. Es detalla la bonyegada que va rebre una regidora de l’Ajuntament; una nena que va ser rescatada per dos excursionistes quan una vaca la perseguia (????); i el pitjor episodi, “una vegada van haver d’intervenir els bombers per treure una vaca del dipòsit d’aigua del Servei d’Incendis “.

El text continua explicant les perilloses característiques de la vaca d’Albera. Llegim que acostuma a viure en semillibertat (és a dir, entre el prat i la cort), que se sol creuar amb altres races i que quan són més agressives és quan van acompanyades dels seus vedells petits (sic). I això perquè fa als hàbits innats. Els adquirits no tenen desperdici. El pitjor és el de l’agressivitat. En boca d’experts, s’exposa que s’hi van tornar molt més després de la darrera acció que van emprendre fa dos anys amb permís de l’autoritat pertinent: en van liquidar a trets 23 exemplars!. I per sí no n’hi havia prou, han posat el cas en mans de la germanderia, qui s’explica en l’article, no els han fet el més mínim cas.

Hi surten, perfectament identificades les suposades víctimes de les vaques d’Albera. Entre d’altres, hi ha: la propietària d’una casa, una tal senyora Müller; el propietari d’un alberg, Guissart Gäetan; Laurence Tauler, que viu a sobre l’Ajuntament; i Patick Loste, que es defineix com artista i que un dia va decidir viure a la zona.

Jo, que confesso que no sóc antitaurí del tot, reconec que aquesta història m’ha arribat al cor. Esperem que tot plegat no derivi en una qüestió d’Estat i Sarkozy es vegi obligat a exiliar-les. Però, a on?, si són de l’Albera!.