El futur del Port de Barcelona i el desglaç àrtic

La porta europea d’orient, durant quant?

Sense la màxima eficiència logística, ni Barcelona ni cap altre port del litoral mediterrani seran competitius.

Hutchinson Whampoa va guanyar el 2006 l’adjudicació de la nova terminal de càrrega del port de Barcelona, el BEST (Barcelona Europe South Terminal), davant de les ofertes de Dubai Ports i la catalana TCB. Per tant estava clar que hi havia força interès en el creixement de la capacitat del port. Segons l’aleshores president de l’Autoritat Portuària, Joaquim Coello, permetria que la meitat del tràfic arribés dels grans ports del sud-est asiàtic i que, segons l’empresa TerCat, rivalitzaria amb les principals terminals del nord d’Europa. Així, el port de Barcelona esdevindria la porta d’Europa per al comerç asiàtic, passant per l’oceà Indic i el canal de Suez.

Han canviat moltes coses des del dia en que es va iniciar el projecte. Per una banda, la revolució de la Primavera Àrab, que ha portat el canvi del govern a Egipte, propietari del Canal. Però aquest no té cap interès en que hi hagi el més mínim problema en el passatge marítim entre continents per aquesta via.

Però el que hauria d’inquietar és el desglaç àrtic. El Pas del Nord-oest va quedar lliure de glaç el 2007, i a l’agost de 2011 el vaixell rus Vladimir Tikhonov va transportar via el Pas del Nord-est 120.000 tones de condensat de gas a Tailàndia. Va reduir el temps del viatge, que normalment es faria via el canal de Suez, en una setmana. La distància total es veia reduïda en un 40%.

Feia segles que es cercava un pas vers Àsia pel nord del continent americà. El primer intent del que es té coneixement fou del venecià Cabot, enviat per Enric VII d’Anglaterra. Aquest volia saltar-se el tractat de Tordesillas que, avalat per la Santa Seu, repartia les Amèriques i Àsia entre Espanya i Portugal. Finalment al segle XIX, el noruec Roald Amundsen va poder navegar el Pas del Nord-oest per primer cop en temps moderns (possiblement ho varen intentar els víkings abans de la petita edat de gel), anant d’Atlàntic a Pacific entre 1903 i 1906. Però ho va fer amb un vaixell petit de pesca per vies molt poc profundes i per tant inviables pel tràfic comercial.

A l’estiu del 2011 varen navegar un total de 33 vaixells per la ruta marítima del nord que passa per damunt de la costa nord de Rússia. Aquesta ruta pot retallar la distància entre Rotterdam i Shanghai (els principals ports europeu i xinès, respectivament) en un 22%. El Pas del Nord-oest, pel nord de Canadà, el retallaria en un 15%. Això faria possible no només uns temps de trànsit més curts, sinó un estalvi important en combustible bunker (usat en motors marins), el qual tendeix a l’alça: va augmentar un 33% en el període 2011-2012.

La ruta sud, passant pel canal de Suez, encara té futur, és clar, però també està clar que les rutes àrtiques presentaran un competència molt important en el futur i els nostres ports que formen part de la cadena logística entre Europa i Àsia hauran de maximitzar la seva eficiència, tant a nivell portuari com en tota la línia de transport comercial, per carretera i ferrocarril.

El proper 23-25 d’abril el 9è Arctic Shipping Forum tractarà el tema a Helsinki.
Arctic Yearbook 2012
Preus de combustible bunker

Publicat dins de General | Comentaris tancats a El futur del Port de Barcelona i el desglaç àrtic

Sentir-se espanyol i català, i ser independentista

Aquells que recorden, com Alícia S.Camacho, que el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO PDF – 0,822 MB) diu que els ciutadans se senten tan espanyols com catalans com a primera opció quan se’ls pregunta pel seu sentiment de pertinença, que això contrasta amb el 51% que votaria a favor d’un referèndum independentista i que no són dades coincidents, no entenen el que és la societat catalana.

Primerament, referent al sentiment de pertinença, si se suma la ciutadania que se sent més catalana que espanyola amb aquella que se sent només catalana, arribem al 52,9% de la població. Però encara i així, argumento que no seria incongruent sentir-se espanyol i ser independentista, i fins i tot donar suport a “la Roja”.

Altres societats amb grans taxes d’immigració, com la nostra, tenen sentiments de pertinença d’altres orígens. Només cal mirar EUA, el melting pot per excel·lència, per veure les grans comunitats italoamericanes, afroamericanes, hispanoamericanes, sinoamericanes, jueva-americanes, etc. El comú denominador és que són comunitats americanes, d’Estats Units. Els EUA varen assolir la independència després de lluitar per la llibertat d’uns imposts injusts (Stamp Act) i lleis d’imposició intolerable (Coercive Acts) que varen abocar en la revolució americana.

En un altre exemple, a l’Argentina, veiem que la ciutadania té diversos orígens, espanyol i italià, i també alemany, polonès, jueu, maputxe, guaraní, bantu, ioruba i més. Tot i així, la ciutadania argentina se sent per damunt dels seus orígens ètnics i culturals, argentina. L’Argentina va assolir la independència d’Espanya en el procés general d’independència del que ara són estats sobirans sud-americans. Aquest procés ragué en les mesures econòmiques i en la corrupció de les autoritats espanyoles, que varen crear en la burgesia nadiua un creixent desig de llibertat econòmica i política.

Un dels actors més destacats en aquest procés fou el “Libertador” Simón de Bolívar. Aquest era d’origen no només espanyol, sinó aristocràtic: el seu oncle, que el va criar al perdre pare i mare, era Marqués de Palacios, d’avantpassats burgalesos. L’avantpassat de Bolívar, també Simón, que va anar a les Amèriques havia sigut Contador Real, per privilegi especial del rei Felipe II, i Procurador Real davant de les Cortes espanyoles.

Hi ha qui se sent tant espanyol que permetrà a aquest sentiment imposar-se al raonament racional, fins al punt d’hipotecar-se a un estat que no compleix amb la ciutadania catalana. Però hi ha molts antecedents d’aquells que, per molt sentiment de pertinença a altres orígens que tinguin, tenen clar el que els cal a ells i als seus fills i descendents.

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Sentir-se espanyol i català, i ser independentista

L’economia neoclàssica: un rastre de destrucció econòmica des de la dècada dels ’70

Eric S. Reinert, economista noruec, resumeix clarament i concisa en el seu paper “Neo-classical economics: A trail of economic destruction since the 1970s” les limitacions del neoclassicisme econòmic, el seu rastre recent de destrucció econòmica i el context històric, incloent-hi les alternatives més assenyades que sempre han existit. Aquestes alternatives s’han d’actualitzar, ampliar i debatre, però el que deixa clar és que la teoria neoclàssica és un atzucac pel qual no es pot seguir.

Abstracte: El seu paper sosté que la crisi financera internacional no és més que la darrera d’una sèrie de calamitats econòmiques produïdes per una mena de teoria que ha convertit la professió d’economista d’un estudi dels fenòmens del món real en el que al final s’ha convertit en una ideologia matematitzada.

Mentre que les mateixes crisis varen començar reduint a la meitat els salaris reals a molts països de la perifèria econòmica, a Amèrica Llatina a finals dels ’70, els seus orígens es troben en la teoria econòmica de la dècada dels ’50, quan la realitat empírica va deixar de ser la moda acadèmica. A meitat de camí destructiu d’aquest tsunami teòric – entre els seus orígens en la perifèria, a la dècada dels ’70, fins els col·lapses financers d’avui – ens trobem amb la destrucció de la capacitat productiva del segon món, a l’antiga Unió Soviètica. Ara n’estem patint les conseqüències: s’està destruint cada cop més la riquesa i el benestar del mateix primer món: Europa i els Estats Units.

Aquest paper defensa que és necessari veure tots aquests esdeveniments com part d’un procés continu durant més de tres dècades d’aplicació de l’economia neoclàssica i de polítiques neoliberals que han destruït, més que no pas creat, salaris reals i riquesa. La reconstrucció del benestar general haurà de basar-se en la comprensió de que el que va desencadenar el monstre de la destrucció del benestar no era la “fallida del mercat”, sinó la “fallida teòrica”. Al ser resum d’un projecte d’investigació més ampli, el paper inclou referències a estudis més detallats d’aquests processos de “destrucció destructiva” (no pas la “destrucció creativa” schumpeteriana).

Podeu baixar-vos “Neo-classical economics: A trail of economic destruction since the 1970s” aquí (PDF 492KB)

Publicat dins de General | Comentaris tancats a L’economia neoclàssica: un rastre de destrucció econòmica des de la dècada dels ’70

El món en una recessió de balanç de situació: causes, guariment i la política

En Richard C. Koo, economista en cap del Nomura Research Institute, publicà el 12 de desembre passat a la Real-World Economics Review un paper titulat “El món en una recessió de balanç de situació: causes, guariment i la política” (The world in balance sheet recession: causes, cure, and politics)

És una reflexió sobre el període anomenat “les dècades perdudes” de l’economia japonesa posterior a la seva bombolla financera i immobiliària que va acabar entre 1990 i 1991, el qual en Koo porta tots aquests anys estudiant i sobre el que es considera un dels economistes més experts, i els paral·lelismes amb l’actual situació de fallida econòmica a Occident. Essencialment el que ve a manifestar és el greu error per part dels governs al reduir l’apalancament via la consolidació fiscal justament quan el sector privat, les empreses i els particulars, s’està desapalancant, provocant un refredament encara més agut de l’economia (i cal recordar que el deute públic és molt menor que el privat).

La conclusió ve a ser (i tradueixo):

És lloable que els responsables polítics evitin el malbaratament fiscal i tinguin per objectiu l’autosuficiència del sector privat. No obstant això, cada tantes dècades, el sector privat perd l’autocontrol (potser “el mercat” no és tant “perfecte”) en una bombolla i pateix greus lesions financeres quan aquesta esclata. Això obliga el sector privat a liquidar deute tot i les taxes d’interès negatives, cosa que provoca una espiral deflacionària. En aquests moments, i només en aquests moments, el govern ha de demanar prestat i gastar l’excés d’estalvi del sector privat, no només perquè la política monetària és impotent en aquests moments, sinó també perquè el govern no pot dir-li al sector privat que no arregli el seu balanç de situació.

Tot i que qualsevol pot cridar a la consolidació fiscal en forma de majors impostos i reducció de la despesa (com ho estan fent molts governs occidentals, incloent el nostre), que aquests esforços realment tinguin èxit en la reducció del dèficit pressupostari són figues d’un altre paner. Quan el sector privat estigui disposat i sigui capaç de prendre prestat els diners, els esforços de consolidació fiscal per part del govern portarà a un menor dèficit i un major creixement a mesura que els recursos es vagin alliberant al sector privat, més eficient. Però quan la salut financera del sector privat està tan deteriorada que es veu obligat a reduir el palanquejament, fins i tot amb taxes d’interès zero, una retirada prematura dels estímuls fiscals farà augmentar el dèficit i debilitarà l’economia.

Amb el despalanquejament massiu del sector privat que s’està donant als EUA i a molts altres països, tot i les taxes d’interès històricament baixes, aquest no és el moment d’embarcar-se en una consolidació fiscal. Aquestes mesures hauran d’esperar fins que sigui segur que s’hagi acabat el despalanquejament del sector privat i estigui disposat a endeutar-se i gastar els estalvis que quedarien, sense prestar pels governs aplicant un programa d’austeritat.

Hi haurà temps de sobres per liquidar el deute públic acumulat, perquè la propera recessió de balanç de situació d’aquesta magnitud probablement no es reproduirà fins d’aquí a unes generacions, donat que aquells que han après la lliçó amarga amb l’episodi actual no cometran el mateix error una altra vegada. La propera bombolla i recessió de balanç d’aquesta magnitud passarà només després que ja no estem aquí per recordar-ho.

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Comentaris tancats a El món en una recessió de balanç de situació: causes, guariment i la política

Crítiques vers les #acampades, ceguesa

He llegit diverses crítiques a les acampades dels Indignats, i defensant l’acció dels mossos del divendres passat a la plaça Catalunya de Barcelona i a la plaça de Ricard Vinyes de Lleida. Per a tal fi, algun crític l’ha contrastat amb l’acció de la policia francesa al desallotjar l’acampada a la plaça de la Bastilla d’aquest cap de setmana.

Però per a segons quina audiència (és a dir l’electorat, la ciutadania) el fet de que es facin servir mètodes semblants no diu gaire del contrast entre els respectius sistemes polítics. La crítica a un i altre seria prou semblant, si no la mateixa.

Jo crec en la política; també crec que les acampades no tindran un efecte o resultat directes sobre aquesta. Però son enormement simptomàtiques de la situació política i social. No es pot, cal evitar, el menysteniment d’aquest moviment, sobre tot tenint en compte que no son revolucionaris, al menys en el sentit clàssic. I cal que el sistema, sobre tot aquells qui se suposa han de representar la ciutadania, els partits polítics, han de prendre nota i actuar en conseqüència com més aviat possible.

Malauradament, el cofoisme dels partits polítics clàssics es deixa entreveure en el que expressen els Think Tanks dels partits espanyols (la Fundació Ideas del PSOE i la FAES del PP), menystenint els Indignats en el programa 30 Minuts d’ahir vespre a TV3.

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Crítiques vers les #acampades, ceguesa

El govern de la Generalitat abandonarà el sector TIC català?

Sembla ser, pel que s’està comentant entre professionals i càrrecs d’entitats sectorials que el Govern té la intenció d’externalitzar la informàtica corporativa de la Generalitat en un o dos proveïdors de gran dimensió, cap dels quals seria catalans.

Podem permetre’ns dependre de nou de T-Systems, una multinacional alemanya, o d’empreses com Indra o Tecnocom, que està clar que no tenen com a prioritat els interessos del sector TIC ni de l’economia catalans? Les empreses catalanes haurien de tornar a un regim de permanent subcontractació?

Rumorologia? Possiblement, però amb prou entitat com per que dues entitats del sector expressessin greus preocupacions.

El 15 de febrer passat, l’Associació d’antics alumnes de la Facultat d’Informàtica de Barcelona de la UPC (Cercle Fiber) va publicar un article d’opinió sobre el tema, en que mostraven la seva greu preocupació per una eventual decisió en aquest sentit.

El desembre del 1998, l’aleshores govern de la Generalitat va prendre una decisió similar, la privatització i adjudicació del Centre Informàtic de la Generalitat (CIGESA) a Debis Systemhaus, filial del grup alemany Daimler Benz. El 2002, aquest grup la va vendre a Deutsche Telekom, que la va fusionar amb els seus serveis TIC per a crear l’empresa T-Systems. Aquesta va “heretar” el negoci de la Generalitat de Catalunya.

Els resultats consegüents foren desastrosos, tal com descriu el Cercle Fiber: alts costos, mal servei i qualitat, abús de posició, subcontractació amb sobrevaloracions, no concurrència, etc. Tot plegat una situació netament insatisfactòria que va abocar en preus molt més alts que els de mercat, al contrari del que se suposava que s’havia d’obtenir amb la privatització dels serveis de la Generalitat.

Per altra banda, en Josep Fígols, president de l’Associació d´Empreses per al Programari Lliure (CatPL), ha adreçat una carta directament al President de la Generalitat de Catalunya en que li fa arribar la seva “preocupació per l’impacte que una decisió d’aquestes característiques pot tenir.” Indica que “no només es poden reproduir algunes de les situacions de manca d’eficiència ja viscudes amb anterioritat, sinó que l’impacte sobre la majoria d’empreses TIC catalanes, entre les que es troben les nostres associades, pot ser molt negatiu.”

I el fet és que un monopoli o un oligopoli, més enllà de tenir la conseqüència de limitar la competència, cosa que conduiria a la desastrosa situació descrita, també sentenciaria el sector TIC català, compost de petites i mitjanes empreses, a ser mers subcontractistes, en lloc d’oferir-los la oportunitat de competir en concursos en que se les induiria a unir-se i guanyar dimensió i una conseqüent competitivitat a casa i a l’exterior.

Esperem, doncs, que el govern de la Generalitat no abandonarà el sector TIC català a la sort d’uns tristos esclaus d’unes empreses amb prioritats alienes als nostres interessos, tant del sector com de l’economia. Seria no només la pitjor decisió estratègica amb respecte dels costs i qualitat dels serveis que hauria de rebre la Generalitat, sinó que seria una decisió que aniria netament en contra del potencial de creixement i econòmic nacionals.

Publicat dins de General | Comentaris tancats a El govern de la Generalitat abandonarà el sector TIC català?

Benach, 1.0 o 2.0, tant se val

L’Ernest Benach és, damunt de tot, un animal polític: havent estat plenament implicat a la seva joventut en l’escoltisme, amb tant sols vint anys s’aboca de ple a la política.

I això és molt important, ja que el món 2.0 no és simplement un conjunt de tecnologies de la comunicació, sinó que implica continguts, processos i diàlegs. La societat i la política són això: comunicació, contingut, procés i diàleg.

L’Ernest, el que ha fet és adonar-se’n molt abans de la majoria, per no dir la totalitat, dels polítics del nostre país. I això l’ha fet un polític excepcional, d’avantguarda i potser, malauradament, avançat al seu temps.

Però el temps vola: aviat atraparà i engolirà als polítics que no s’han adonat del que està passant. I és que l’Ernest Benach sí es va adonar prou aviat de la enorme utilitat de les tecnologies 2.0 i el potencial de canvi de paradigma més enllà de la comunicació, per a esdevenir e-Democràcia i e-Govern.

Però és que em sembla, pel poc que el conec, que té un enorme avantatge: la seva capacitat d’empatia, de simpatia, essencials, tot i que malauradament rars en el mon de la política. Les tecnologies 2.0 no poden substituir aquestes qualitats, però sí les poden amplificar. I és això el que ha passat amb l’Ernest.

Aquells que hem tingut la sort d’interactuar amb ell, sigui personalment com virtual, ens hem adonat de les ganes d’entendre la condició i situació dels altres, i si pot ser, aprendre’n per a trobar solucions. Política, 1.0 o 2.0, tant se val… Política.

I si la política és, per definició, procés de presa de decisions col·lectives, més enllà és la cerca de la millora de la condició social, i l’art del possible. En aquest sentit, l’Ernest és un artista.

Alguns heu expressat curiositat pel seu futur. Els altres, sens dubte, la teniu. Jo ho dic clar: seria un pecat deixar perdre l’experiència, el coneixement, l’expertesa d’un gegant de la política 2.0, com és l’Ernest.

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Benach, 1.0 o 2.0, tant se val

L’estat del benestar és risc, flexibilitat, emprenedoria i innovació

El manteniment de l’estat del benestar no és senzillament una qüestió moral, la de protegir l’individu i la seva unitat familiar de sumir-se en la mendicitat, sinó que també cal tenir en compte les conseqüències econòmiques a la societat en el seu conjunt.

Ens diuen que cal reduir la despesa i el dèficit del govern, i que per això cal minvar les mesures de protecció social que ens brinda. És cert, si es mira la comptabilitat de la Generalitat des del punt de vista financer: els costos de mantenir el dèficit són considerables. Però cal tenir en compte que per a sortir del forat econòmic que ens trobem, cal vigoritzar l’economia en general, i això no es fa pas reduint la dinàmica financera pública, cosa que contribuirà a l’espiral viciós en que hem caigut en lloc de regenerar un cercle virtuós de creixement.

És possible que la inseguretat que provoca l’actual situació econòmica faci que s’estigui disposat a treballar sota condicions menys favorables, rebaixant potencialment així la despesa laboral i empresarial. Però també fa que es treballi en feines menys productives. En les condicions predominants, les decisions de tria de feina esdevenen molt conservadores, sobre tot entre els joves (només cal veure l’augment de demanda de feina “segura” com a funcionari), arribant-se a acceptar qualsevol feina disponible en lloc d’aquelles en sectors amb més futur, però també amb més exigències de formació. Donat el risc particular que s’assumeix al invertir en la formació quan no es garanteix la feina al final, no és d’estranyar que molts opten per una formació “sobre segur”, amb una inversió en diners, temps i esforç justeta per a sortir del pas.

Sense les previsions socials d’un estat del benestar que ofereix protecció, formació i reconversió, els treballadors de sectors menys dinàmics (p. ex. tèxtil, confecció, calçat, moble, adobats, marroquineria, arts gràfiques i paper), amb una minva constant de la capacitat de generació d’ocupació i de beneficis – cosa que fa fugir els inversors i empitjora encara més la situació – tendiran a defensar a ultrança la seva feina, en lloc d’acceptar més aviat l’inevitable declivi del sector en que treballen i la seva necessitat de reconversió, i acceptar que s’han de formar per a treballar en sectors emergents, innovadors i amb fortes, o al menys bones, taxes de creixement.

Tot això s’hauria d’haver previst i actuat fa anys, quan el creixement depenia de sectors de poca qualificació i productivitat, abans de sumir-nos en aquesta crisi econòmica. Però el passat és passat, i no serveix de res plorar. El que no es pot fer és aplicar polítiques conservadores de reducció de dèficit a tota costa i deixar a la intempèrie, laboral i social, als treballadors i treballadores, ciutadans tots, que si tenen feines poc productives, amb remuneracions pobres, pagaran impostos pobres, o si no tenen feina no en pagaran gens: qui sufragarà aleshores el finançament de la Generalitat?

Cal mantenir la universalitat de cobertura de la sanitat, garantir l’habitatge digne, la formació continuada als treballadors i als aturats, i una re-col·locació laboral eficient. A més a més, no podem permetre’ns el luxe (sí, luxe) deixar fora a ningú: els immigrants, amb els seus esposos i fills, són actors econòmics i socials, sovint més dinàmics que els autòctons i tot.

Qui ha d’assumir el risc de ser flexible?

El que plantejo suara és que, quan se sap que hi haurà una segona (o tercera, o quarta,…) oportunitat, s’estarà més predisposat a assumir riscos al triar la primera feina o quan cal renunciar com abans millor a la feina poc productiva.

Aquest risc l’ha d’assumir tot el propi treballador? Doncs, tenint en compte que és un actor econòmic dins de la societat a la que contribueix i participa, seria lògic que aquesta hauria d’assumir-ne una part. Un plantejament forassenyat? Doncs no: aquest repartiment del risc segueix exactament la lògica darrera les lleis de fallida o bancarrota.

Abans del segle XIX, la legislació concebia la bancarrota com a fet delictiu i penat. A diferència del concepte actual, no donava a l’emprenedor una segona oportunitat. No és d’estranyar, doncs, que era d’un risc extrem emprendre, en que l’empresari assumia tota la responsabilitat de la seva gestió amb tot el seu patrimoni, fins que no va sorgir a mitjans de segle XIX el concepte de societat de responsabilitat limitada, i més tard, de societat anònima. Aquest fet va fer possible el capitalisme modern, així com el fonament del creixement econòmic espectacular dels últims 150 anys.

En la mesura que ofereix als treballadors una segona oportunitat, es pot dir que l’estat del benestar és per ells com la llei de bancarrota. De la mateixa manera que les lleis de fallida fomenten l’assumpció de riscos pels empresaris, l’estat del benestar anima als treballadors a ser més oberts al canvi, al risc i en els seus plantejaments sobre la formació laboral. Si saben que hi haurà una segona oportunitat, poden ser més audaços en les seves opcions professionals i més oberts al canvi de feina en el futur.

D’això se’n diu flexibilitat, emprenedoria i innovació.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Comentaris tancats a L’estat del benestar és risc, flexibilitat, emprenedoria i innovació

És constitucional un concert econòmic per a Catalunya?

Vagi per davant que no sóc advocat, i molt menys constitucionalista. Però miro d’aplicar el meu dret i deure cívic d’estar informat, sobre tot davant de les eleccions de demà passat, i em sembla que si es llegeix una mica el que hi ha disponible, avui més accessible que mai gràcies a Internet, ens podem informar mínimament per a poder saber si ens enreden o no.

Com a resultat del fracàs de l’estratègia de tirar endavant el nostre autogovern per un camí que no fora l’atzucac en que s’havia abocat el desenvolupament de l’Estatut de Sau, amb la negociació, redactat, més negociació, pas per les Cortes i finalment referèndum de l’Estatut de Mirabet (PDF 271,23KB) que va acabar amb la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, les dues formacions majoritàries, Convergència i Unió i el Partit dels Socialistes de Catalunya, proposen sengles solucions: la primera proposa treballar per a assolir un sistema de finançament per a Catalunya com el d’Euskadi i Navarra, és a dir el Concert Econòmic, i la segona proposa la conversió d’Espanya en un estat federal.

El Concert Econòmic contemplat per la Constitució espanyola (PDF 1,71MB) s’articula en les lleis (en el cas d’Euskadi, la Llei Orgànica 4/2002, de 23 de maig i la Llei 12/2002, de 23 de maig PDF 124KB) que es desenvolupen a partir de la disposició addicional primera de la Constitució, és a dir “La Constitució empara i respecta els drets històrics dels territoris forals.” És molt dubtós que el Tribunal constitucional interpretaria que la consideració de “territoris forals” de CE fora redactada contemplant altres territoris que no foren Euskadi i Navarra. I en tot cas, a Catalunya el que es podria entendre per “dret foral” es limita al Codi civil català, que tracta “De la persona i la família”, “De la persona jurídica”, “De les successions”, “Dels Drets Reials” i “De les obligacions i contractes i de la prescripció”, no contemplaria la possibilitat de desenvolupament d’un hipotètic Concert econòmic.

Per altra banda, l’element essencial del Concert Econòmic és la recaptació fiscal i d’acord amb l’Estatut d’autonomia d’Euskadi  (PDF 1,84MB) “Les relacions d’ordre tributari entre l’Estat i el País Basc estaran regulades mitjançant el sistema foral tradicional de Concert Econòmic o Convenis”. El seu article 41.2.d establia les bases “L’aportació del País Basc a l’Estat consistirà en una quota (cupo) global, integrat pels corresponents a cadascú dels seus Territoris, com a contribució a totes les càrregues de l’Estat que no assumeixi la Comunitat Autònoma”.

Tenint-ho tot en compte, em sembla que CiU ens estan enganyant. De fet, de fa dies que no se’ls sent xerrar gaire de “Concert Econòmic”, i ara parlen de quelcom que en diuen “Acord Fiscal”. El 29 de novembre, sabrem de’n Mas que el Concert Econòmic ja no és la prioritat i que ens haurem d’acontentar amb menys. Però em sembla que ja no podem tornar al peix al cove d’abans i que el nou govern haurà d’espabilar-se.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a És constitucional un concert econòmic per a Catalunya?

Perquè Open Government i Open Data

Un plantejament economicista.

Una de les principals raons per la que les TIC han causat un augment en la productivitat en les últimes dècades és per la reducció dels costs de transacció. Fins a finals de segle XX, el cost de transacció s’havia controlat amb el creixement de les organitzacions: com més gran una empresa, per exemple, més podria distribuir el cost de les seves transaccions establint una jerarquia (proveïdors, clients, costs, etc. preestablerts), imposant així uns costs de transacció fixes en una progressió d’economia d’escala.

Com més s’aplica doncs una única jerarquia a més transaccions, més baixa el cost de cada transacció. Així, les grans empreses tracten de simplificar la jerarquia de les seves transaccions, reduint el nombre de proveïdors, de preus, de referències, etc. per a anar reduint els costs de cerca i informació, de negociació i de control de compliment d’acords, contractes, etc. I seguint aquesta lògica, segueixen creixent i creixent per a distribuir els seus costs de transacció a cada vegada més transaccions.

Però en un mercat – no necessàriament de compra/venda, sinó en un sistema econòmic – en xarxa, el cost de transacció no es redueix gradualment, sinó que cau lliurement, podent-se aproximar gairebé a zero. D’aquesta manera, no té gaire sentit econòmic el manteniment de grans estructures orgàniques, ja que aquestes influeixen cada vegada menys relatiu al cost de transacció i en l’economia d’escala.

Una de les organitzacions més importants que tenim és l’administració pública. I la conseqüència més important de la caiguda en picat dels costs de transacció, que en el govern són astronòmics, és que uns nuclis organitzatius auto-gestionats poden portar a terme les activitats que abans eren el domini exclusiu de les grans institucions jeràrquiques, més econòmicament i efectiva que aquestes.

A més a més, la organització en xarxa, sigui a l’empresa o a l’administració pública, facilita la col·laboració i el valor que aquesta aporta entre els empleats ‘interns’ de les organitzacions amb els ‘externs’, esborrant les fronteres entre aquells i aquests, quan abans les línies eren impenetrables pels forts costos de transacció que suposava la relació entre uns i altres. Aquest aspecte és de suma importància quan contemplem la suposada ‘desafecció’ de la opinió pública vers la política.

Hi ha molt pocs ciutadans als que li interessen la totalitat de la cosa pública, potser únicament als politicòlegs. Ni tant sols els polítics poden interessar-se per tota la política que s’ha de portar a terme per a gestionar la res pública. Ara bé, com es veu cada vegada més, hi ha moltíssims moviments d’interès mono-temàtic: la MAT, rodalies, la gestió dels boscs, narcosales, urbanisme, drets dels animals,… un munt de temes que susciten l’interès de la ciutadania. Son capaços de mobilitzar-se i organitzar-se en grups de pressió política efectius que poden modular les polítiques en cada àrea. Alguns s’hi poden dedicar en exclusiva, a ONGs per exemple, d’altres formen voluntariats, i la majoria s’hi interessen i participen més o menys esporàdicament. I què passarà si les barreres a la participació, els costs de transacció, cauen fins a ser gairebé nuls? Totes aquestes persones formen una massa ingent de coneixement, alguns experts, i/o d’activisme ciutadà que podria fer-se partícips del procés de decisió de política pública.

Evidentment, la transformació de govern d’un model jeràrquic (vertical) en un model de plataforma (horitzontal) planteja uns reptes culturals enormes. La cultura actual de la funció pública es centra en la gestió de recursos limitats, finits, i no de supervisar i fer partícips una comunitat abundant, potencialment gairebé infinita, però disseminada. A més a més, el govern està centrat en projectes d’una legislatura, i no feines en progrés continu, que és el que és la societat. Si s’analitza el sector del programari – el lliure, encara més – i l’entorn d’Internet, es veurà que, per la seva naturalesa digital, sempre és i serà una feina en progrés, sempre hi haurà millores i extensions a afegir, nous usos i funcions a tenir en compte. No es tracta de «Ja tenim la feina feta i acabada, aquí està» – sinó «Aquí està el servei/idea/document/etc. actual: a veure què en penseu, critiqueu i feu-ne l’ús que vulgueu».

Els serveis com per exemple FixMyStreet* (arregla el meu carrer) adopten aquesta cultura: aquí està la plataforma, el cost de transacció és pràcticament nul, aporta la teva informació, critica, col·labora, participa. En surt guanyant la ciutadania, i en surt guanyant la funció pública. Per a funcionar, li cal les dades subministrades per les administracions locals i Ordnance Survey, l’equivalent britànic de l’Institut Cartogràfic de Catalunya.

A banda de les iniciatives establertes en la xarxa com FixMyStreet.com, ja fa dècades que funciona un cas en que la ciutadania pren una part directa i essencial en la gestió de serveis de l’administració: els serveis d’emergència, el telèfons 061, 080, etc. ara agrupats en el 112. Aquest servei necessita de la coparticipació imprescindible de la ciutadania per a aportar informació precisa del lloc, de les circumstàncies, de la incidència, sense la qual seria impossible que es dugués a terme el servei. Facilita la informació per a que els serveis necessaris puguin arribar al lloc i en el moment necessaris. Sense l’aportació de la ciutadania, haurien de patrullar els bombers, les ambulàncies, els metges d’urgències per si es trobessin amb un incident: totalment impracticable i ineficaç!

Però per a que funcionin en ambdós sentits, per a que la ciutadania s’impliqui en la governança de la seva administració, cal que les administracions locals, regionals i nacionals alliberin les seves dades per a que la iniciativa ciutadana pugui desenvolupar eines i plataformes útils, que hi pugui participar, i així sentir que poden aportar quelcom. Fins i tot una empresa podria guanyar-s’hi la vida!

Un exemple d’això és la Civil Service (administració funcionarial pública) britànica que ha creat la primera plataforma d’un ampli programa de portar totes les feines del sector públic a la web. Aquesta primera plataforma proposa facilitar un únic lloc per a trobar totes les feines del Civil Service, on el personal de recursos humans dels diferents departaments poden carregar les vacants, en un format estàndard que es pot emprar en altres webs. Per a aquest fi, han desenvolupat el Civil Service Job Service API sota Crown Copyright, que permet l’ús i la re-utilització de la informació, fins i tot per a finalitats comercials.

Com podeu veure, ja hi ha governs que han començat a obrir les seves dades. Aquestes administracions seran més eficients, en be de l’economia dels seus països. A què esperem?!

* FixMyStreet va ser creat per MySociety de la organització benèfica UK Citizens Online Democracy registrada a Anglaterra i Gales.

Article originalment publicat al meu bloc personal el 31/03/2010

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Perquè Open Government i Open Data