La meva finestra

L’altre dia, un bon company que és filòsof, politòleg i imparteix classes a ESADE, va pujar a Sant Joan de les Abadesses a fer una xerrada sobre economia.

No va ser una xerrada qualsevol. A diferència del que acostuma a passar, no es va dedicar només a descriure en quina situació estem, sinó que va explicar-nos, d’una manera molt senzilla, què pot haver una alternativa possible per sortir de la crisi.

Jo que no hi entenc massa d’economia, vaig agafar un boli i un paper i, som-hi, a veure que en surt de tot plegat. D’aquelles notes, avui us puc traslladar aquestes idees i reflexions, molt adients a la vista de les receptes unidireccionals que continua donant el Govern de la Generalitat: RETALLADES. Per això, us convido a conèixer ALTERNATIVES:

En primer lloc, veiem quina és la situació actual i les solucions que s’estan aplicant. Tots les coneixem, són les retallades. Unes retallades que tenen un gran cost social, tot i tenir com objectiu sortir de la crisi.

Aquest tipus de mesures derivades de la teoria econòmica de l’austeritat expansiva, contradiuen les teories econòmiques clàssiques de Keyness i està demostrat que, si bé en algun lloc puntual han pogut funcionar, a casa nostra, aquesta austeritat no ens funciona perquè en reduir dràsticament la despesa, s’han reduït també els ingressos, tant pel sector públic, com pel sector privat i així l’economia no pot funcionar.

A la vista d’això, si algú es pregunta perquè se segueix en aquesta línia, que prengui paciència ja que la resposta pot treure de polleguera a qualsevol: en realitat qui pren les decisions no vol sortir de la crisi, el que realment vol és no perdre calers!

Així és la vida… A Europa, la primera potència econòmica és Alemanya i els bancs alemanys tenen fet un gran préstec a les entitats financeres del nostre país. Alhora, els bancs espanyols van fer grans préstecs a immobiliàries i aquestes van fer fallida. Per tant, si gratem darrera l’objectiu europeu de sanejar l’economia espanyola, grega, portuguesa o italiana, el que trobem és un seguit de decisions que asseguren que els bancs alemanys puguin recuperar tots els diners que van deixar sense perdre-hi.

Davant d’això, què podem fer? Hi ha alternatives? Tenim altres solucions? Si, n’hi ha. Hi ha alternatives i solucions per acabar amb un dèficit crònic. Deixeu-me però, que abans us expliqui perquè ara el dèficit és tant dolent i, a més, s’ha convertit en crònic:

Fins fa poc temps, un govern demanava un crèdit augmentant el dèficit de l’Estat o de la Comunitat Autònoma per fer les inversions que necessitava el país. Aquest dèficit es tornava a reduir a mesura que es tornava el crèdit i, mentre, la població ja gaudia dels equipaments que necessitava; escoles, centres d’atenció primària, parcs de bombers… o bé noves infraestructures per ser més competitius, com pot ser la C-17 desdoblada, posem pel cas.

En canvi, ara què passa que el dèficit sigui tant dolent? Doncs que amb aquell dèficit del qual podíem gaudir en forma d’inversions i que podíem reduir tot tornant el crèdit, ja no es pot fer ni una cosa ni l’altra. I tot plegat perquè qui fins ara ens donava i oferia crèdit a bon preu, ara pensa que no li podrem tornar i per tant, ara, per cada euro que ens deixi ens demanarà que li paguem molt més, tant més com puja la prima de risc (diferència entre el valor del crèdit d’Alemanya i el valor del crèdit aquí). Així doncs, ja no demanem crèdit per fer inversions, però en deixar de fer inversions hi ha menys activitat econòmica, en haver menys activitat econòmica, recaptem menys impostos i en recaptar menys impostos no tenim diners per tornar el crèdit que ja teníem, fet que provoca que fins i tot haguem de demanar un nous crèdits, ara molt més cars, per pagar el crèdit anterior, augmentant de nou el dèficit i fent que aquest sigui finalment crònic.

Déu n’hi do, oi? Doncs bé, com us deia les coses es poden fer diferent. Però hem de prendre consciència que per resoldre el dèficit crònic, la solució no passa per gastar menys, “retallades inevitables” perquè la situació és desastrosa com deia ahir el portaveu del Govern de la Generalitat, sinó per intentar ingressar més, de manera que puguem aconseguir expansió econòmica que aprofitarem de la següent manera:

En un primer moment, els ingressos que aconseguim no els hauríem de destinar directament a eixugar el deute, sinó a reactivar el creixement econòmic i, a partir d’aquí, el creixement econòmic, sens dubte, ens donarà majors ingressos per cobrir el dèficit.

Fem-ho senzill i imaginem que l’economia és un cotxe amb dos motors; el motor  privat i el motor públic. Quan funciona el motor privat de l’economia, el públic pràcticament no ha de fer res, de fet aquí ens vam atrevir a desregular i, per tant, a fer que la intervenció del sector públic en l’economia fos la mínima. Però ara resulta que el motor privat de l’economia està en crisi, no va, no tira… i cal que entri en funcionament el motor de recanvi, el públic, per aconseguir que l’economia es reactivi de nou, i que a través de mesures públiques que fomentin l’activitat aconseguim, entre tots, tornar a arrencar el motor privat de l’economia, que torni a rodar creant ocupació i activitat productiva.

Com ho fem? Per fer-ho, el motor públic necessita gasolina, és a dir, necessita tenir diners, ja que en fallar el motor privat, l’economia que generava diners s’ha quedat a zero. Efectivament, la situació sembla massa complexa i dóna la sensació que estiguem en un carreró sense sortida, ara bé el sector públic té la capacitat d’establir d’on  obtenir ingressos, només cal que hi hagi voluntat política i capacitat de gestió, així que experts en polítiques fiscals proposen tres maneres d’augmentar els ingressos públics:

1. Creant nous impostos com la taxa Tobbin. Seria just que el sector financer que tants beneficis ha obtingut durant l’època de creixement econòmic i continua obtenint-ne deixant crèdit al preu que ho fa, contribuís pagant una taxa per les transaccions de capital que, només per passar d’un cantó a l’altre i sense produir res, donen uns rendiments econòmics espectaculars.
2. Fent complir els impostos existents. Quan algú ha guanyat molts diners gràcies a una societat, seria just que part d’aquests guanys revertissin en la societat que li ha permès obtenir aquests diners, ara bé si té la possibilitat d’amagar aquests diners a paradisos fiscals la societat no en veurà ni cinc. Per tant, suprimim el paradisos fiscals i perseguim el frau fiscal. Només del frau fiscal podríem obtenir 90.000 milions d’euros que evitarien pràcticament totes les retallades fetes fins ara!
3. Harmonitzant els impostos a escala europea i actualitzant-los, no només perquè a tot arreu paguem aproximadament igual, fet que permetria que, en el marc de la Unió Europea, les empreses gaudissin de condicions favorables per a la seva mobilitat i creixement, sinó per fer-los també més coherents i proporcionats.

Ara bé, com veieu, totes aquestes mesures que ens exposava magníficament el meu amic requereixen de molta convicció i de molta Europa, mentre la realitat ens mostra com es qüestiona cada dia més Europa i com els representants dels Estats que haurien d’aconseguir aquesta actuació econòmica unida miren cap a casa, tot sospesant quin cost polític i econòmic tindrà això per a ells al seu país, sense veure més enllà de les seves fronteres nacionals.

I mentre passen els mesos, l’economia s’estanca i l’atur colpeja durament les famílies. Ens calen solucions que permetin que tots els Estats puguin reduir el dèficit amb més temps, independentment del que vulguin els mercats financers. És a dir, els Estats primer han de vetllar perquè l’economia creixi i després ja tornarem el deute a uns mercats financers, per cert, actualment histèrics que ens volen fer pagar, amb els diners que servirien per reactivar l’economia, el seus crèdits a preu d’or.

Ai els mercats financers el que arriben a manar! Jo, quan es posen d’aquesta manera, amb el seu histerisme i els seus estirabots, els enviaria ràpidament al racó de pensar… o és que no n’han tingut prou amb els guanys de la bombolla immobiliària? Més de mitja població els deu diners, els Estats també i en lloc de facilitar que això es pugui anar fent, escanyen i escanyen…

De fet, que els mercats financers manin tant, posa en qüestió fins i tot la democràcia, ja que els representants del poble depenen d’ells alhora de prendre decisions i els condicionen constantment. El que no entenc és perquè no se’ls planta cara d’una vegada per totes.

Ja n’hi ha prou d’aquest color. Hauríem de ser capaços de treballar plegats per crear aquest Govern Econòmic Europeu, que vetlli pels interessos de tots els seus Estats Membres i, sobretot, pels seus ciutadans. I a més, al costat d’aquest Govern Econòmic, cal també un Banc Central Europeu capaç de comprar el deute dels Estats i, per tant, eliminant la prima de risc. Si tot això es fes a curt termini podríem plantejar un pas més i crear un Tresor Públic que emeti els EUROBONS, un deute públic unificat, de tots els països de la zona euro, que no estigui en mans d’especuladors.

Els bancs alemanys sortiran perdent de tot plegat? Compto que si, si el Banc Central Europeu comença a comprar deute a Espanya, Grècia, Portugal o Itàlia, potser augmentarà una mica la inflació i, en conseqüència, el valor del deute Alemany caurà, però la crisi s’està emportant per davant la salut, l’educació i el futur de molta gent, fins i tot, la vida de persones.

Gent que teníem dret a prosperar i que ens hem quedat enganxats en un engranatge que entén més del dret a cobrar un crèdit, que del dret a l’habitatge digne i respon més al que dicten els histèrics dels mercats financers, que a la voluntat democràtica del poble sobirà.

Ens hi juguem massa com per no estar a l’alçada i de moment no ho estem… Merkel ens deia, fa setmanes, que ens esperem un any més, que ella aviat té eleccions i que no li va massa bé… així ens va! La cobdícia, l’egoisme, l’individualisme ens han conduït on som, tenim tot el contrari del que els nostres avis van treballar per aconseguir, per evitar que Europa tornés a caure en els errors del passat. De nosaltres depèn, però qui s’hi apunta?

Ahir després de les eleccions del 25N, aquí a casa, el partit més votat proposava a un provable soci de govern que obviï el missatge que la ciutadania, amb el seu vot, va donar contra les retallades, malgrat hi ha alternativa, ho hem vist. La pregunta potser és: Què vol fer Catalunya a Europa, actuar o resignar-se?

Un agraïment especial al meu amic, en Toni Comín, per la seva magnífica xerrada i per ajudar-me a fer aquesta petita reflexió.

Article d’opinió publicat avui al setmanari El Ripollès.

La jornada de dimarts va donar peu a una Diada Nacional de Catalunya del tot reivindicativa, en tots els àmbits. La manifestació de l’Onze de Setembre va posar en evidència que la societat catalana vol ser més activa que mai en la presa de decisions col·lectives que afecten a Catalunya i que, davant la situació de maltracte i injustícia que es viu en el dia a dia, són moltes les persones disposades a alçar la veu i sortir al carrer per intentar canviar les coses.

De fet, la reacció social es troba realment justificada i respon a la lògica necessitat de fer palès que, avui, la situació que viu el nostre país, resulta ja insostenible per més temps.

Són molts els esforços que conjuntament la gent està assumint, dia a dia, cada vegada havent d’afrontar l’endemà amb menys oportunitats. L’ofec de la societat catalana, avui, es tradueix en comprovar com mica en mica, tot allò que havíem aconseguit per millorar la nostra qualitat de vida, la nostres expectatives de futur i les dels nostres fills, es va esfondrant.

Patim una continua degradació de la societat catalana i del que fins ara significava, cada vegada que veiem que, amb l’excusa de la conjuntura econòmica, drets bàsics com el treball i la justícia es veuen blegats davant la impotència de fer valer el nostre propi potencial com a país productiu, ric i solidari.

Estancats com estem, resulta evident que cal un nou plantejament en tots els àmbits. Estem perdent l’educació digna que els nostres fills es mereixen, són el futur del nostre país! Cal un nou plantejament perquè correm el risc de perdre, si no l’hem perdut ja definitivament, la salut com a dret universal i hem d’explorar totes les vies possibles per garantir oportunitats a les persones que cada dia cerquen treball sense esperança.

La societat catalana, es va plantar l’Onze de Setembre davant la injustícia i va reclamar un nou model polític abans que sigui massa tard. Per això és fonamental que des de totes les institucions i àmbits de representativitat democràtica, com haurien de ser els partits, s’obrin debats per acordar nous horitzons per Catalunya i tornar al poble el que és del poble, la seva capacitat de parlar i decidir.

No hi ha més volta de full al meu entendre. Com a socialista, persona d’esquerres i progressista, pensant en el meu país, no tinc cap dubte que la societat catalana no pretén res més que el progrés i per això cal estar al seu costat, escoltant atents, acompanyant i obrint més que mai el ventall de possibilitats que ens reclama, la independència inclosa, si és això el que majoritàriament vol el poble català.

Ho deia en el meu article anterior a la manifestació publicat en aquest mateix diari; som un país que ens costen els grans acords, però la societat catalana els reclama, perquè en el moment històric en que ens trobem la unitat, la cohesió i l’entesa ens ha de fer més forts per avançar en el nou horitzó que plegats hem de plantejar.

Un horitzó que ha de tenir a les persones com a centre de l’acció política i no als partits. Un futur que ha de comptar amb la implicació de la gent i de la societat per definir-lo. I per fer-ho, comencem avui mateix per configurar les bases del dret a decidir, un dret que ha de garantir que Catalunya continuï mantenint la seva essència, aquella que la defineix com a terra de convivència i de progrés. Només així, serem capaços de preservar la Catalunya de les oportunitats, on tothom hi és i amb tothom es compta.

Em manquen coneixements per definir més clarament que cal fer d’ara endavant. Malgrat tot, espero que la meva organització política, el Partit dels Socialistes de Catalunya, estigui en sintonia amb la demanda social d’ahir per donar resposta i ser útils, com fins ara ho hem estat gràcies al treball constant de tantes i tantes persones, de pensament plural, que arreu del territori català han fet avançar els nostres pobles, fent progressar Catalunya.

Article d’opinió publicat a El Ripollès, dijous 6 de setembre de 2012.

Em disposo a escriure aquestes línies i no em resulta senzill expressar tot el que em suscita la Diada Nacional que viurem enguany. Un 11 de setembre de 2012 que crec recordarem molt i molts catalans perquè no deixarà a ningú indiferent.

Per a mi aquest dia és una festa. Una festa en que la unitat d’un poble ric, divers i plural, reivindica el respecte per la seva identitat, per la seva llengua i per la seva pròpia capacitat d’autogovernar-se. Tot i que, en massa ocasions, a Catalunya demostrem una marcada incapacitat per prendre grans acords, com podria ser tenir una Llei electoral pròpia, per exemple. I malgrat que aquest és un altre debat, si té sentit posar-lo de manifest per com ha anat la convocatòria de la manifestació que se celebrarà el dia onze.

Una manifestació amb un claríssim caràcter reivindicatiu davant la difícil situació econòmica i social que està vivint el país, però que tot i autoanomenar-se unitària no ha buscat que hi cabessin totes les sensibilitats que existeixen actualment a Catalunya respecte al model polític que es vol en relació a l’Estat espanyol.

Ni tan sols en actes simbòlics com aquesta manifestació, i malgrat els moments de dificultat que estan vivint tantes i tantes famílies d’arreu del país, hi ha hagut la possibilitat d’un diàleg obert i sincer entre les associacions, entitats i partits polítics que defensen, de manera diferent, però al cap i a la fi el que consideren interessos de Catalunya.

Tot i ser socialista, la paraula independència no em genera cap neguit. Ho he afirmat en diverses ocasions com a representant del PSC al Ripollès i al meu municipi, Campdevànol. Ara bé, si em genera certa frustració les actituds excloents d’algunes persones independentistes, que els hi costa acceptar posicionaments més moderats, però que ben mirats, plegats podrien arribar a sumar.

Dimarts, vam acordar al Ple municipal de Campdevànol que es penjarà l’Estelada del balcó de l’Ajuntament com a símbol de reivindicació nacional. Ho vam acordar per unanimitat, amb els vots dels regidors socialistes a favor, ja que entenem i comprenem el dessig i els anhels de gent del nostre poble que necessita expressar-se més enllà de la senyera per donar el toc d’atenció que Madrid es mereix, doncs sembla que si d’una vegada no parlem alt i clar, les nostres demandes, les nostres necessitats són sistemàticament obviades.

També he de reconèixer que com a socialista em sento orfe de solucions. En primer lloc, perquè la independència no és el camí que més confiança m’inspira i és que no sé exactament que m’estan dient quan es crida in, inde, inde-pen-den-ci-a! movent una senyera estelada. En segon lloc, perquè els recents intents d’entesa a través del pacte polític amb l’Estat espanyol, que era l’Estatut de Catalunya, han estat decebedors i com la societat catalana sento una profunda decepció.

I com la societat catalana, crec que malgrat tot, m’he de moure, els socialistes ens hem de moure. Els socialistes no anirem a la manifestació de l’11 de setembre perquè no defensem la independència i per tant, hem estat exclosos a la vista del lema, però calia?

Els socialistes som persones que volem més autogovern, més control dels impostos que paguem des de Catalunya, reclamem una hisenda pròpia per satisfer millor les necessitats dels ciutadans i ciutadanes que viuen a Catalunya i ho hem de dir: som catalanistes, tant com el que més. L’estelada no és la nostra bandera, però els que la porten, no són enemics, són els nostres companys de la feina, del bar, de l’associació de veïns, fins i tot en la política i també  familiars i amics.

Conscients del què defensem, amb una senyera a la mà, el dia 11 de setembre podria ser-hi tothom a la manifestació. Jo crec que serà tot un èxit, llàstima que com tantes coses en aquest país s’hagin hagut de confrontar i polemitzar en lloc de dialogar, acordar i sumar.

Artícle publicat al Diari de Girona el 29 de març de 2012.

Des de Barcelona: Un punt de vista sobre el congrés del PSOE a Sevilla

Divendres, 3 de febrer de 2012: El PSC m’ha ofert l’oportunitat de viure el congrés del PSOE que es celebrarà aquest cap de setmana a Sevilla, en directe. El cert és que l’esdeveniment en si fa temps que em genera certs neguits que, poc a poc, s’aniran esvaint. Palpar l’ambient i conèixer diverses opinions m’enriquiran enormement, només per això estic enormement agraida.

Sóc del parer que parlar massa d’urna cosa incerta és bàsicament especular, en el sentit negatiu de la paraula, però no fer-ho és optar per una possició còmoda. Jo he de reconèixer que, envers aquest congrés, he optat per la darrera: possió còmoda, alhora que escèptica i de distància prudent.

Des de fa mesos que em miro el congrés del PSOE com el que crec que és; el congrés d’un partit en el que jo no milito directament, però del resultat del qual es poden alterar coses a Can PSC, a casa meva.

Implicar-me personalment en els projectes dels que participo, és la meva manera de ser i de fer, en aquesta ocasió la distància mantinguda penso que és coherent amb el que crec que ha de fer el PSC respecte a la seva relació amb el PSOE. No vull dir amb això que no haguem de participar, en la mesura del possible, de les decisions que es puguin prendre en el nostre partit germà, però una cosa és participar i una altra, molt diferent, és entrar en casa aliena.

Opino que el PSC està vivint un dels moments més delicats dels darrers temps i que els nostres esforços s’han de concentrar en el que ens passa a nosaltres mateixos. En el congrés de Barcelona, de no fa massa més d’un mes, es va posar de manifest la necessitat d’identificar-nos més i millor amb la societat catalana, de mantenir certa distància en vers la dinàmica, al meu entendre errònia, del PSOE i de centrar-nos en donar resposta al missatge que la gent ens ha donat a través de les eleccions, a partir d’un treball intern que reconstrueixi la manera de fer política en una democràcia que ha d’evolucionar tal i com ho fa la societat.

Malgrat el meu punt de vista, la realitat de nou em sorprèn i em va sorprendre la carta que em va fer arribar Carme Chacón, tot just fa una setmana, per explicar-nos que optaria a la Secretaria General del PSOE i dient que volia comptar amb els militants dels PSC, quan en realitat, el pas l’ha fet, al meu entendre, unilateralment.

No discuteixo la legitimitat de la seva decisió, és legitima, les aspiracions ho són totes de legítimes. Si que qüestiono les maneres, la forma com està succeint tot plegat. En realitat, penso que aquesta candidatura ja es veia a venir, però com a mínim crec que dins del PSC es podia haver plantejat obertament la seva oportunitat. Hagués estat meravellós aprofitar el propi congrés del PSC al desembre per fer-ho, plantejant-ho davant de l’organisme de màxima representació de la militància del PSC, en canvi, la Carme, va estar com absent.

La Carme Chacón, darrera candidat el PSC a les eleccions generals del 20N, forma part indissociable d’una organització, el PSC, de la que en formem part també milers de persones d’arreu de Catalunya. Per la Carme, moltes persones hem fet campanya malgrat la que estava caient, malgrat els errors, malgrat les dificultats. La Chacón ha estat ministra d’un govern que hem defensat tot i no compondre, en moltes ocasions, perquè no responia quan Catalunya ho reclamava. I ara, Carme Chacón ens envia una carta per dir-nos que ens vol, altra vegada, al seu costat.

Ja li puc assegurar que hi serem, aquest partit està plagat de bona gent, de gent volutariosa, de gent que confia, de gent que hores d’ara, fins i tot, té fe i creu. Però jo voldria reivindicar el dret que té, que tenim la gent que formem part d’aquesta organització a parlar sobre el nostre futur com a organització, a debatre democràticament sobre allò que més ens convé com a col.lectiu i a decidir, decidir democràticament, sobre l’oportunitat o no de tenir una candidata militant del PSC a la secretaria general del PSOE.

Més enllà de les meves simpaties i opinions personals, moltes vegades carregades de prejudicis com tot a la vida, intento recollir aquí un neguit, una inquietud amb la que avui marxo de Barcelona cap al 38 Congrés del PSOE on, més que mai, el PSC es juga el tipus, sense ni haver pogut decidir.

Aquesta és la sensació que tinc, una sensació que tot ciutadà ha tingut en massa ocasions davant de polítiques, de decisions que costen d’entendre, però davant del quals només ens resta confiar, confiem en que algun motiu hi haurà per fer el que es fa.

Estaré expectant…

Des de Sevilla: Un punt de vista abans de tornar del congrés del PSOE a Barcelona.

Diumenge, 5 de febrer de 2012: En unes hores tornaré a Catalunya, després de viure el 38 congrés del PSOE en viu i havent palpat que aquest partit germà, se’m fa estrany, com si no el reconegués.

Crec que els darrers anys, la política de la tàctica ha superat la política ideològica i la conseqüència d’això ha estat desdibuixar el miratge de la Espanya plural que Zapatero va posar en valor, fa ja 11 anys, per accedir a la Secretaría General del PSOE i costarà refer el camí desfet, doncs d’una i altra banda aquest ha estat el gran tema absent d’aquest congrés.

Pel que fa al meu partit, el PSC, malament si fèiem i malament si no fèiem. Fa temps que gestionem situacions complexes perquè la nostra realitat, vaja, la realitat de la nostra societat també ho és de complexa i sabem què és allò de no ser catalans a Catalunya, mentre som els més catalans a la resta d’Espanya. Quantes famílies catalanes viuen aquest innecessari etiquetatge? Així som i no passa res.

Jo ja fa temps que dic que no vull triar, però que, en tot cas, vull compartir, com diu Rafael Jorba, la mirada de l’altre, i intentar trobar un petit espai on la relació sincera entre pensaments i punts de vista diferents portin a acords i solucions més riques, enlloc de distàncies. Perquè en el fons, la raó de ser de la política és la d’atendre les necessitats de la gent, gestionant de la manera més plural possible una realitat que és absolutament plural, però única, en la que tothom, sense exclusions, ha de conviure.

Al congrés del PSOE he vist un Alfredo gat vell i una Carme combativa, apunt per la lluita. Què necessita el PSOE, intueixo que ni una cosa ni l’alltra; reconciliar-se amb la gent i entre la seva gent, trobar un punt d’equilibri i serenor per rempendre la seva funció essencial, la d’esser l’eina que la democràcia preveu per tal de garantir la sobirania popular.

El PSOE és un partit, des del meu punt de vista, ermètic i impermeable, fet i explicat amb antigues formes i maneres que, avui dia, res tenen a veure amb la societat. Paradoxalment, la gent d’aquest partit és la que ha fet avançar, progressar i modernitzar més Espanya, a través de les polítiques de drets socials i civils dutes a terme al llarg de 32 anys de democràcia.

A González no hi ha qui l’iguali, Zapatero s’ha cremat, Chacón vinga a lluitar senseha arribar a ser i Rubalcaba sembla que és recular en el temps, veurem que fa. Mentre el socialisme català s’ha d’anar posant a lloc, almenys això espero.

Sóc del parer que el PSC, ara si, s’ha de centrar i concentrar-se en refer, en recosir cada puntada de fil que, en un moment o altra, se’ns ha pogut escapar. Aquí estic, disposada. Aquí estem, a punt. Som molts els que necessitem crear una nova manera de fer política i construir una alternativa sòlida, on el centre de cada proposta sigui donar resposta a un problema, no polític o dels polítics, sinó als problemes de la gent.

Opino, humilment, que ja hi ha prou de la política que desdibuixa els interessos generals en massa ocasions i reclamo la política com a eina al servei de la ciutadania, la política activista, en la que tothom participa i el militant actua. Una política que, en el dia a dia, insisteix en canviar les coses que entre tots, majoriatàriament, volem canviar, bàsicament per poder viure i conviure millor.

Comença el curs i amb ell, tornaré a obrir La meva finestra. Són moltes les coses que han canviat a la meva vida des del meu darrer post publicat el 16 de juny i és molt provable que això aporti noves perspectives i paisatges a la finestra que torno a obrir, les compatirem.

El meu primer post el dedico a reproduir el discurs que va pronunciar un alcalde del Ripollès en l’acte de Commemoració de la Diada Nacional de Catalunya.

Crec que amb paraules del poeta, escriptor i polític Joan Maragall, defineix fil per randa com hauria de ser la nostra actitud en vers la reforma de la Constitució i la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Com a socialista i convençuda del federalisme el faig meu. Aquí segueix:

A Sant Joan de les Abadesses, 10 de Setembre de 2011.

Regidors i regidores, representants de la nostra societat civil organitzada,  veïns i veïnes, amics i amigues.

– El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin sinó que el centre intel·lectual d’Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d’idees del món civilitzat. Per això nosaltres, que tenim cor de seguir dintre d’aquest moviment general, hem de creure arribada a Espanya l’hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta. –

Aquestes són les paraules d’un dels textos més significatius que Joan Maragall va escriure sobre Catalunya i sobre el seu difícil encaix dins d’Espanya.

Però també escriu…  el nostre “visca Espanya” vol dir que l’Espanya visca, -enteneu?- que els pobles s’alcin i es moguin, que parlin, que facin per si mateixos i es governin i governin.

Són textos i idees de fa més de 100 anys, i que he trobat plenament vigents, sobretot davant els fets ocorreguts en els darrers dies. Us parlo de la modificació de la Constitució Espanyola i també de la resolució del Tribunal Superior de Justícia.

Avui Catalunya és una nació, és un poble que com diu Joan Maragall s’alça i es mou, un poble que parla, que es fa a si mateix, que es vol governar i vol governar.

I en aquest sentit, hem de posar de manifest que no es pot renunciar mai a millorar i augmentar el nostre autogovern, que no podem renunciar a autodeterminar-nos perquè Catalunya sigui i actuï com un Estat.

L’Estatut de Catalunya del 2006 ens donava eines per avançar en aquesta línia i és per això, que  ara que celebrem 5 anys de la seva entrada en vigor, resulta més important que mai que continuem defensant i reivindicant tot el seu contingut. El contingut que tenia l’Estatut de Catalunya votat pels catalans i les catalanes.

En aquest dies hem vist com la Constitució Espanyola es pot modificar perquè ho diuen els mercats, fem com a poble que es modifiqui també perquè ho diuen els ciutadans i les ciutadanes.

I és que amics i amigues ja ho deia Maragall, si l’Espanya és morta perquè no és capaç d’assimilar ni entendre el moviment general d’idees i, per tant, allò que reivindica el poble català, cal continuar insistint com feia el poeta i plantant cara dir: “Escolta Espanya la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana; parlo en la llengua que m’ha donat la terra aspra: en aquesta llengua pocs t’han parlat, en l’altra massa”.

Estic convençut que Joan Maragall afirmaria que són morts els pensaments d’aquells que no entenen que la nostra llengua és la catalana. I que el pensament recollit a la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya és mort i per tant, que nosaltres “hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta”.

I és davant d’això, davant la insensatesa de la realitat, com a nació no podem renunciar a la nostra identitat i que el català sigui la llengua d’integració, de cohesió i de superació social i individual al nostre país. Hem de defensar el nostre model d’immersió lingüística com la garantia de la nostra unitat civil. Som un sol poble i respondrem units a qualsevol intent de crear problemes on no hi són, de fracturar la nostra societat, de doblegar la nostra identitat.

La Festa Nacional de Catalunya, és una data molt assenyalada per fer valdre les llibertats democràtiques i nacionals que hem de reivindicar, més que mai, per fer-nos respectar. Estem en un moment en què les dificultats individuals i col·lectives reclamen del nostre compromís i de la nostra implicació per tirar endavant.

I Catalunya, és un país que s’ha fet a si mateix, gràcies a l’esperit emprenedor i entusiasta de la seva gent, ja ho he dit amb paraules de Joan Maragall.

Aquest home humanista, enamorat de la natura, també del nostre poble Sant Joan i que, per sobre de tot, es devia al seu país i a la seva pàtria. Per això, em permeto cloure aquest parlament amb aquells versos que ens expliquen com la terra i la llengua són una a Catalunya:

“ Dels Pirineus cap al mar

baixa una terra forta i clara;

és Catalunya nostra mare

i com bons fills l’havem d’amar.

Perquè a la llum ella ens ha tret

i ens ha nodrit de ses entranyes,

i des del mar a les muntanyes

a tots germans d’un parlar ha fet.

I la paraula que ens heu dit

de segle en segle ens agermana:

servem la llengua catalana

perquè hi ha en ella nostre esperit.

Movent els llavis igualment

al cel clamaren nostres avis;

igual mouran els néts els llavi

 eternament, eternament…”

Santjoanins i santjoanines, gràcies per ser avui aquí.

Desitjo que plegats celebrem la Diada  Nacional de Catalunya, de forma reivindicativa, fem de la senyera el símbol de la unitat del país, fem del nostre himne un cant a la confiança i fem de la nostra Diada un gest inequívoc de la nostra estima, del nostre amor per Catalunya i la seva llengua.

Visca Catalunya i Visca Sant Joan!

Ramon Roqué i Riu

Alcalde

La nova composició del consistori la configuren, per ordre de vots obtinguts, 5 regidors de CiU, 5 regidors del PSC i una regidora d’ERC.

Durant l’acte d’investidura de l’Alcalde hi van haver 2 candidats a l’Alcaldia, de CiU i del PSC, retirant la seva candidatura la regidora d’ERC.

Sense sorpreses, va ser investit Alcalde el Sr. Joan Manso Bosoms, amb els vots a favor dels regidors de CiU i la regidora d’ERC, tot i que, curiosament, aquesta va seure al cantó dels regidors del PSC ara a l’oposició.

Finalment avui s’han esvaït tots els dubtes, la regidora d’ERC, Helga Pujol, formarà part del govern, ara ja si, de sis regidors.

En el proper Ple coneixerem el cartipàs.

Com a cap de l’oposició vaig fer una intervenció que recull tres aspectes claus a tenir presents en el devenir de la legislatura que encetem:

1. L’ampli suport rebut a les urnes. El PSC ha passat de 3 a 5 regidors i compta avui amb 220 vots més que a l’inici de la en la darrera legislatura. Aquest fet denota que la candidatura que representem és la que més ha crescut en confiança en vers els nostres veïns i veïnes.
2. La magnífica tasca de govern desenvolupada. Han estat moltes les actuacions dutes a terme al llarg de la legislatura, algunes iniciades i acabades i altres pensant en el futur, en un projecte de poble molt més ampli. Dels projectes de futur, l’Alcalde entrant, ja ha inclòs en els seus eixos de govern dos dels projectes iniciats: la Llei de Barris i la construcció de la nova Escola de Campdevànol. Així mateix els números de l’Ajuntament són positius, malgrat la complexa situació de l’economia en general.
3. Una voluntat expressa i explícita de treball, de dedicació i de vocació de servei a disposició del nostre municipi i la gent que hi viu i hi conviu. Tenim el ferm compromís de desenvolupar una tasca d’oposició rigorosa i exhaustiva, que durem a terme des de la màxima educació, respecte i implicació.    

Us deixo doncs, la meva intervenció.

 Intervenció en el Ple de Constitució de l’Ajuntament de Campdevànol, 11 de juny de 2011. 

Sr. Alcalde, regidors i regidores, a tots i a totes els i les presents, molt bon dia.

En primer lloc i per cortesia, ens correspon felicitar al Sr. Joan Manso Bosoms pel seu nomenament com a Alcalde del nostre Ajuntament. I ho faig en nom dels 5 regidors que configurarem el grup municipal socialista de Campdevànol, les les persones que han format part de la candidatura que he tingut l’honor i el privilegi d’encapçalar en els darrers comicis municipals i dels 650 electors que ens han fet confiança i als quals estem enormement agraïts.

Ara bé, com a regidora d’aquest consistori que tant bé conec, parlo en nom de tota la població un cop he promès el càrrec que avui ostento, doncs els regidors i regidores, al igual que els alcaldes, un cop constituït el nou Ajuntament, la Casa de la Vila, representem per igual a la població. Doncs, tots som representants del poble i de cada una de les persones que esperen de nosaltres una actitud i aptitud recta, honesta i pulcre en la defensa dels interessos generals de la població.

Com poden comprovar tots plegats, les formes i les actituds que ens acompanyen en el dia d’avui, disten de les demostrades per altres ara fa quatre anys i aquesta línia és la que seguirem.

Educació i respecte, rigor i sensatesa, una forma de fer marcada durant el nostre treball des de l’equip de govern. Un treball esplèndid, que ha suposat un avenç inqüestionable per a la nostra gent i per al nostre poble, per Campdevànol i que requerirà ‘un treball constant en la mateixa línia per no fer ni un pas enrere.

No estem dient que s’hagin de fer exactament les mateixes coses que nosaltres faríem, sinó que és necessari per al bé comú, que les decisions i empreses que el nou equip de govern inici responguin al rigor i al respecte i que s’aprofundeixi en cadascun dels temes; doncs gran error seria prendre decisions en base a motius personals, rancúnies i favoritismes, en lloc de prendre les decisions en base a criteris d’objectivitat, eficàcia i eficiència com fins ara.

I sabem bé de què parlem, en primer lloc perquè l’experiència ens avala i, en segon lloc, pels resultats obtinguts, doncs sense rigor i dedicació, actualment no viuríem un traspàs de poder d’un Ajuntament amb el números en positiu i un gran dinamisme i complicitat en vers la societat civil de la població.

Per tant, des de l’àmbit de representació que ocuparem en aquest consistori i que suposa una àmplia representació de la població de Campdevànol, treballarem al servei dels nostres veïns i veïnes i estarem atents a la correcta gestió dels serveis del municipi, no sols amb un esperit crític, sinó una actitud positiva i propositiva, vetllant pel respecte dels interessos generals d’una població que requereix dels seus representants la màxima educació, respecte i implicació.

Fa uns dies la Cèlia Forment, actual Pubilla de Campdevànol, i l’Oriol Pérez de Ripoll, tots dos estudiants de periodisme, em citaven per fer-me una entrevista com a candidata a l’Alcaldia que dijous passat es va publicar al diari digital Aragirona.cat. Crec que el seu treball dóna peu a que la gent em conegui una mica millor i sàpiga què penso de cares al 22 de maig. La transcric a continuació.

 Núria López

Candidata del PSC a l’Ajuntament de Campdevànol

‘Hem de treballar perquè el jovent no marxi del poble’

Asseguts al despatx de l’alcaldia de Campdevànol, Núria López (PSC), ens rep amb entusiasme, dies després de la seva presentació com a candidata per a les eleccions de Campdevànol per aquest proper 22 de maig. Nascuda al juliol del 1979 i llicenciada en Dret per la UdG, mostra per la seva manera de parlar, un gran interès cap al seu poble que reflecteix amb tota la seva obra de govern i esforç constant. “Si hagués de demanar un desig seria que s’aconseguís més normalitat política a Campdevànol”. Amb tot, López té clar que pactaria amb ICV, però per contra no vol fer-ho amb CiU amb qui ha tingut enfrontaments al consistori. Una de les seves principals preocupacions és que els joves deixin el municipi per marxar a la ciutat.

Oriol Pérez / Cèlia Forment Dijous, 5.5.2011. 02:00 h

Es presenta a l’alcadia de Campdevànol per segona vegada. Creu que l’experiència de govern la pot ajudar a obtenir un bon resultat el proper 22-M?

En el context que ens movem ara s’ha de tenir molta habilitat per poder mantenir tots els serveis que s’han de prestar des d’un ajuntament, i per tant el fet que hi hagi una experiència i una manera de fer que ha donat uns resultats palpables, pot influenciar a un vot més favorable cap a l’experiència i la capacitat de treball que hem tingut.

Inauguració de la piscina municipal, un nou edifici del CAP, evolució del camí ral, inauguració del nou centre cívic…, com ha evolucionat Campdevànol en aquests darrers 4 anys?

Hem aprofitat molt les oportunitats que hem tingut. La crisi té una vessant molt negativa però hem sabut fer-li front. Ara l’obra és molt més econòmica i hem aprofitat per fer-ne molta. Hem aconseguit moltes subvencions i així les empreses que hi treballaven han pogut obtenir feina i mantenir els llocs de treball.

Com valora aquesta última legislatura?

Per mi els regidors d’ICV són companys, per tant ho valoro molt positivament ja que són gent que ha sumat, que m’ho ha fet molt fàcil i hem pogut col·laborar intensament. Tots teníem molt clar quines eren les necessitats del poble i la necessitat present de gestionar els recursos. En aquest sentit hem tingut molt bona sintonia. A més, en Ferran Martínez, que ja ha estat alcalde, amb la seva experiència i la seva manera de veure les coses ens ha donat consell per fer les coses millor.

Quin creu que ha estat el paper que ha jugat l’oposició?

Crec que han jugat el paper que com a oposició els tocava. Han marcat l’equip de govern, però també crec que ha estat un paper una mica trist ja que han fet evident que la seva manera de fer es mou més per un ressentiment i uns atacs personals que no pas per aportar propostes que puguin arribar a funcionar. Una de les coses que més m’han frustrat ha estat arribar a acords a porta tancada amb ells que en públic es desmarcaven. Això et destarota molt la manera de treballar que pots tenir envers l’oposició. Pots tenir una relació de cooperació amb l’oposició com passa en altres municipis, o pots tenir una relació de confrontació com ha passat aquí.

Si es dóna l’opció de pactar amb ICV, ho faria?

Amb Iniciativa sí, sense dubtar.

Descarta pactar amb CiU?

Personalment, m’he trobat amb situacions desagradables. Si hi hagués un programa de treball establert i la gent complís amb el que diu seria possible. Ara per ara és complicat, sobretot perquè els components de la llista de CIU han portat els temes de l’ajuntament a l’àmbit personal, i és difícil treballar en aquestes circumstàncies.

Com valora el paper del regidor adscrit, Ramon Perearnau, durant la legislatura conjunta?

Semblarà que dic una bestiesa, però jo ho valoro positivament. És una persona que ha donat estabilitat al municipi durant tres anys i mig, cosa que és molt important per poder treballar, i que en el darrer mig any s’ha desmarcat, cosa que jo encara no entenc perquè. Ara fa com una mica la feina bruta de convergència, fent-me atacs personals, etc. Però bé, també m’ha donat l’oportunitat de gestionar un govern en minoria cosa que no havia fet mai i és una experiència més. Ho lamento que ara estigui així la cosa perquè hi ha coses sobre la taula prou importants. I també ho lamento per en Ferran perquè va haver de patir molt quan li van fer la moció de censura. Però bé ha estat durant 3 anys i mig col·laborant amb nosaltres i és d’agrair.

Creu que els resultats de les últimes eleccions autonòmiques poden influenciar a aquestes municipals?

En l’àmbit municipal es coneix més a la persona candidata, crec que no es vota tan al partit ni a la ideologia sinó que es vota a una manera de fer i treballar. Per tant si que hi ha aquesta petita influència de les eleccions autonòmiques però només per aquella gent que sempre vota al mateix partit.

El precandidat per aquestes pròximes eleccions del PP s’ha fet enrere per unes suposades amenaces. Creu que pot aparèixer una quarta força política?

No és descartable. A Campdevànol s’havien arribat a fer fins a set llistes per a unes eleccions. No obstant, penso que no és fàcil presentar-se, formar una llista d’onze persones i tres suplents, tenir els avals que necessaris, algú que et doni suport econòmic per finançar la campanya… és més complexe que el que un es pot pensar.

Seria positiu pel poble que sorgís?

Si dóna estabilitat i aporta bones idees pot arribar a ser bo. Si la seva única funció és figurar i desestabilitzar un possible govern, sigui del color que sigui, ja no és tan productiu.

Què queda per fer?

Tot i que hem fet moltes coses en queden encara moltes per fer. S’ha de desenvolupar tota la llei de barris, cosa que pot donar moltes oportunitats per fer millores a nivell de municipi, s’ha de continuar treballant per què el jovent no se’ns escapi. Com que hem de marxar a estudiar a fora costa molt tornar. Hem de tenir espai pels joves que ja als dotze anys cursen els seus estudis fora de Campdevànol. Hem de fer l’escola nova, s’ha d’aconseguir si és possible fer una secundària. S’ha de treballar per què els avis quan necessitin entrar a una residència no n’hagin de buscar una fora. Hi moltes propostes sobre la taula que s’han de desenvolupar. No sé si amb quatre anys és suficient, perquè són projectes molt amplis, però s’hauria de treballar en aquesta línia.

Qüestionari

Un menjar: L’arròs que fa el meu pare.
Una beguda: L’aigua.
Un llibre: La petita història dels humans, escrit per un amic meu.
Una pel·lícula: Philadelphia, Segurament aquesta pel·lícula va influir a que estudiés dret.
Una cita ideal: Amb el meu company i que no li soni el telèfon.
El dia més feliç de la seva vida: No tinc cap dia puntual de felicitat extrema però el dia que va néixer la meva neboda em va marcar força.
El primer que fa quan es lleva: Rentar-me la cara i les dents.
Un hobby: El Twitter, el bloc, el Facebook.
Un amulet: No en tinc.
Un ídol: No tinc ídols, tinc referents. Els meus pares són els primers i després agafes coses de la gent que t’interessen.
Un desig: Que vagin bé les eleccions i que s’aconsegueixi més normalitat a la política de Campdevànol, guanyi o no les eleccions.

Comença la campanya electoral, espero que aquesta es visqui des de la salut democràtica, que els veïns i veïnes puguin contrastar candidatures i programes electorals, tot de propostes que més enllà de formular-les, s’hauran de saber gestionar.