Una paraula que li agrada molt al meu amic i company consultor Carles Adamuz, és la paraula empoderar. Estic completament d’acord amb ell, tot i que les connotacions amb les que empro la paraula, són un xic diferents a les seves:
Quan em pregunten algun afer sobre Catalunya, inexorablement em ve al cap aquesta paraula; empoderar.
Igualment que en una empresa, per vendre molt, abans s’ha de conèixer el que es ven i sobretot, creure en el que es ven.
Per tant, un pas previ abans de córrer a cercar la independència, un model administratiu més autònom o una república pròpia és, apropiar-nos d’un sentiment de pertinença català.
Una apropiació com aquesta implica ,per un costat, conèixer com som els catalans i catalanes en els diferents àmbits socials i cultural, i de l’altre, comunicar-ho fins cansar-nos i després, seguir-ho comunicant.
Tot i que existeixen alguns estudis parcials sobre comportament i trets diferencials catalans, aquests o bé són caducs o tan sols tracten parts concretes dels models de comportament . Per acabar-ho d’arrodonir, la majoria de nosaltres no tenim una idea clara de quines diferències hi ha entre els models empresarials catalans i els altres, els patrons de conducta catalans i els altres, els models de socialització primària dels catalans respecte d’altres,…
Per això, com dic a totes les empreses amb les que treballo, el coneixement és poder, i qui tingui el coneixement dominarà la opinió.
Potser no tenim el poder d’acció, potser ni tan sols tenim el poder de decisió, però si que disposem del poder de definició: podem empoderar-nos del què som , del com som i del com volem que se’ns vegi, perquè els grans canvis han de començar des de l’interior.
Llavors, en la vida igual que en l’empresa, de quin tipus som; dels que deixem que les decisions les prengui el mercat? O dels que ens empoderem del mercat busquem la manera d’influir-hi amb les nostres definicions?
