Revista de Ferrocarrils

M’atrau especialment la línia de tren que des de Manresa s’enfila cap a Calaf per arribar a Lleida. M’interessa perquè ha quedat despullada de la seva història i es deixa contemplar amb tota la seva nuesa. Construir el ferrocarril per aquestes terres va ser una proesa de la qual encara no hem pres la necessària consciència. En darrer terme, aquell esforç va dibuixar els límits del què podien assumir els capitalistes barcelonins de la segona meitat del segle XIX. Les infraestructures, els camins del progrés, havien de convertir la plana lleidatana en el rebost de la Ciutat Comtal. Fet i fet, Barcelona va estendre els seus ferrocarrils com un pop estén els tentacles però tot va ser molt d’estar per casa, senzillet, en un moviment molt diferent d’aquell altre que va enviar una colla de països a la conquesta de l’Àfrica o l’Àsia. Els d’aquí semblava que es conformaven a domesticar un rerepaís eixut i magre amb el què es podien entendre perquè parlaven una mateixa llengua.