Revista de Ferrocarrils

La situació ferroviària que es viu a Reus i a Tarragona exemplifica la forma en què es pot arribar a embolicar la troca al nostre país. L’una i altra són dues ciutats importants que tenen tot el dret d’estar comunicades de la millor manera possible. El problema és que no resulta fàcil resoldre la qüestió satisfactòriament per a totes les parts.

Encara no queden tan lluny aquells anys en què Reus era la segona ciutat de Catalunya, quan la seva burgesia va ser capaç d’impulsar la construcció d’un ferrocarril de via ample que la va unir amb Lleida, i d’un tramvia que la va portar a Salou. Era un temps en què l’empenta de la ciutat va convèncer el capital barceloní que la línia de Los Directos, que havia d’unir la Ciutat Comtal amb Madrid, havia de passar pel centre de Reus, ignorant una Tarragona que només tenia divuit mil habitants. Lleida, aleshores, en tenia vint mil i Girona, més petita, quinze mil. Reus, la del Reus-París-Londres, en comptava gairebé trenta mil. Avui Tarragona té uns cent trenta mil habitants i Reus,  cent deu mil.

L’esquema ferroviari d’ample ibèric és hereu d’aquest moment històric, amb l’afegitó que el 1952 es van comunicar ambdues ciutats per tal que els trens que provenien de Madrid passessin per la capital de la província. A partir d’aquest moment es va iniciar un estira i arronsa que va modificar el mapa ferroviari de la zona. Algunes vies van variar el seu traçat. D’altres es van perdre per sempre.

Quan arriba la nova línia sorgeix, per primer cop, la necessitat que el TGV doni servei a dues ciutats de mida similar, separades per una distància molt curta. Des de que ha sortit de Madrid aquest tren no ha vist res de semblant. D’aquesta manera el ferrocarril que ha estat dissenyat per escurçar les distàncies entre ciutats allunyades, davant de Reus i Tarragona, no sap que fer. Però a diferència del  que va passar cent anys enrere, ara el tren ve de lluny, cap iniciativa local té prou força per endur-se’l cap a casa i es pren la decisió de construir un baixador a mig camí de cada una. El resultat, previsible, no satisfà ningú. Potser els promotors del TGV no es van fixar en el garbuix que descrivien les línies antigues i el missatge que amagaven.

Han passat tres anys des de que els trens van començar a parar a l’estació Camp de Tarragona, la que és a mig camí de cap lloc. L’escenari actual, lluny d’haver quedat estàtic, no para de moure’s i dibuixa la construcció d’una nova estació a Reus, prop de l’aeroport, ja concedida per cinquanta cinc milions d’euros, i possiblement una altra a Tarragona. Ambdues, a més, hauran de connectar amb l’Eix Mediterrani que s’ha de construir en via ample, però que ja es pensa reduir a l’internacional. Encara pel mig, la Generalitat ha manifestat el seu desig de construir el Tramvia del Camp de Tarragona. Tot plegat, sembla tan embolicat…

Un tren de mercaderies travessa el pas a nivell que dóna accés al port de Tarragona. Any 2003