Revista de Ferrocarrils

Williy Zielke va fer enfadar Goebbels amb una pel·lícula de trens. Va passar l’any 1934, quan el Reichsbahn alemany havia encarregat al director de cinema i col·laborador habitual de Leni Riefenstahl, una producció que resumís els cent anys de ferrocarril en aquell país, una efemèride que s’havia de celebrar el 1935. El resultat va desagradar el ministre nazi de propaganda, que va considerar que al film no s’enaltien prou els valors del poble alemany. Zielke havia volgut mostrar l’evolució de la locomotora de vapor des dels temps del carretó de Cugnot, sense deixar d’explicar que l’invent era estranger. Per més inri, en una escena, una multitud d’alemanys esvalotats ovacionava el maquinista anglès William Wilson el dia en què l’Adler, la primera locomotora que va circular a Alemanya, es va posar en moviment. La pel·lícula, malgrat la defensa que en va fer Riefenstahl, va ser prohibida immediatament i no se’n va saber res més fins el 1954, en què va ser retrobada.

La sort dels que van intervenir a Das Stahltier va ser desigual. Aribert Mog, l’actor protagonista, havia estat un galà de moda a l’alemanya del III Reich que va morir al Front de l’Est. La banda sonora, excepcional, la signava Peter Kreuder que tot i haver fugit dels nazis el 1939, havia estat capturat i havia anat a parar a un camp de concentració. Acabada la guerra va refer la seva carrera professional amb força èxit, per cert. Zielke, en canvi, no va tornar a dirigir més cinema fins molts anys més tard. Va morir el 1989.

En el transcurs de la pel·lícula les càmeres, situades en posicions increïbles, capten plànols d’una bellesa hipnòtica. D’altra banda, l’ús d’una càmera de mà proveeix el film d’ escenes d’una absoluta modernitat. Amb tot, el discurs només pren forma a partir d’un muntatge preciós, un encaix perfecte en què no balla cap peça. Els objectes que desfilen per les imatges prenen, sota la mirada expressionista de Zielke, una dignitat inusitada. A la fàbrica els martells de la forja, el foc dels forns i, a la locomotora, el moviment de barres i manovelles, els mecanismes que fan que el protagonista la defineixi com l‘animal d’acer, Das Stahltier. Un animal amb cor, amb ulls, amb vida, per més que la raó digui que només són una caldera, una bomba d’aire o uns fanals. La seqüència final de les vies, desfilant sobreposades, la prendria als anys vuitanta Lars Von Trier per la seva pel·lícula Europa. Das Stahltier resumeix molt més que la història d’un ferrocarril, en ella Zielke destil·la la contradicció d’una societat que estava fent de les màquines el signe de la seva identitat.

Totes les imatges procedeixen de Filmportal.de