Un tren com el d’Olot (2)
3 juliol 2009 per Carles Gorini
El tren va prendre aviat una velocitat respectable. Sorprenia la fúria amb què la locomotora tirava de la mitja dotzena de vagons que formaven el comboi. Ara la xemeneia vomitava tant de vapor com podia i els mecanismes havien pres una fesomia diferent, desesperada. Sense veure’ls, intuïes els de la mà quina treballant a un ritme frenètic, abocant carbó al fogar, vigilant el nivell de l’aigua o comprovant els senyals que indicaven que la via era lliure. Dins el vagó la sensació de velocitat es veia augmentada pel soroll eixordador de la carrosseria de fusta, pels xerrics dels bogis i els retrucs dels marcs de les finestres que picaven contra els seus bastidors. Uns seients més enllà dels nostres, dos homes de mitjana edat es van posar uns passamuntanyes, unes ulleres velles de motorista, van baixar el vidre de la finestra i es van abocar a l’exterior amb ganes de fer fotografies.
Si algĂş havia pujat al tren sense buscar sensacions ferroviĂ ries l’aventura li devia començar a semblar un turment. El fred no afluixava, ans al contrari, s’anava fent mĂ©s viu i, barrejat amb l’agror del fum, te’l notaves fins ben endins dels pulmons. Si aquelles eren les condicions que qualsevol dia d’hivern havien hagut de suportar els viatgers del tren d’Olot, ja calia plĂ nyer-los. Per fer-ho mĂ©s semblant el paisatge tambĂ© resultava familiar. En pocs minuts el tren havia abandonat una vall ampla per endinsar-se en una altra mĂ©s aviat estreta i boscosa. Com si diguĂ©ssim, havĂem passat Anglès i ens enfilĂ vem cap a Amer i les Planes d’Hostoles. AquĂ el Ter i el Brugent eren el Roina i el Doux. Potser les mides i els cabals eren diferents però, al cap i a la fi, no deixĂ vem de viatjar en companyia dels rius.
La finestra oberta dels fotògrafs es va acabar d’endur la mĂnima escalfor que ens quedava i, sense ella, el baf que ens envoltava va desaparèixer. Mentrestant, la lĂnia anava prenent alçada sense que pels vidres, ara nets, es poguĂ©s veure mĂ©s enllĂ d’uns boscos i uns turons que s’esvaĂŻen entre el vapor i la boira. Avançà vem i els ponts i els tĂşnels se succeĂŻen però en cap moment va semblar que hi haguĂ©s una sola recta. La velocitat es mantenia alegre i la locomotora no mostrava cap sĂmptoma de desmai. A la fi, vam arribar a una clariana al mig del bosc en què hi havia un edifici que no havia volgut deixar de ser una estaciĂł. El tren va frenar fins aturar-se. La locomotora havia de carregar aigua i els viatgers vam aprofitar per baixar.
(continuarĂ )
Â