Revista de Ferrocarrils

A l’esplanada en què ens havíem aturat només hi havia la via que ocupava el tren. Els viatgers es van repartir entre els que preferien prendre alguna cosa calenta en una cantina improvisada i els que es van acostar a la locomotora per fotografiar la maniobra amb l’hidrant. El lloc tenia una mida que parlava d’un passat una mica més gras, amb més vies i més trens, potser també amb fileres de vagons que transportaven les riqueses locals. Seguramentt, parlava d’un temps que ja havia passat. A l’ambient es notava una sensació semblant a la que encara es pot percebre a l’antiga estació d’Amer, on hi havia hagut els tallers del tren d’Olot i un dels punts en què les locomotores es proveïen d’aigua. Es diria que algú els havia pres aquell tros de la història i l’havia llençada a la brossa, sense adonar-se de la multitud de petites històries que arrossegava cap a l’oblit. Però tot això només són suposicions que fèiem perquè ni a l’esplanada ni a Amer, d’aquell possible esplendor, no n’havia quedat res.

En quatre o cinc minuts la màquina havia omplert els dipòsits. El maquinista i el fogoner van ocupar el seu lloc a la marquesina i van fer anar el xiulet amb insistència, per avisar tothom que el tren marxaria de seguida. Vam retornar a la fredor del vagó i el viatge va prosseguir de la mateixa manera que abans. Els del passamuntanyes seguien fent fotografies a tort i a dret. Els xerrics i els retrucs, continuaven. Sense que hagués passat gaire estona, per sorpresa, es va obrir una porta i va entrar el revisor. Mentre ens mirava els bitllets li vam preguntar pel temps i pel tren. Va explicar que aquella fresca no era normal i que amb el bon temps al tren hi pujava força gent. A la vegada, va admetre que el dia que hi hagués alguna avaria grossa a la via no sabia si podrien continuar circulant. Aquell tren no donava diners com per assumir reparacions costoses. Sense res més a dir l’home va marxar fent sonar la maquineta de picar els bitllets. A partir d’aquell moment les novetats les proporcionava el paisatge que, mica en mica, es tornava a eixamplar fins que ens vam trobar circulant per una vall molt ampla, envoltada de muntanyes. Aviat va aparèixer Lamastre, el punt final del nostre viatge. Les vies havien prosseguit més amunt, però des d’aquell 1968 estaven tallades a la sortida del poble i no es podia continuar.

Només entrar a l’estació ens vam adonar que Lamastre no era Olot. És un poble de dos mil cinc-cents habitants que, com tants altres pobles de França, semblava que necessités que li traguessin la pols. Senzillament, aquell racó de l’Ardescha mai havia tingut les pretensions de la Suïssa catalana. Amb poca estona en vam tenir prou i vam decidir tornar amb un automotor de via Billard del 1937 que, ens van assegurar, tenia calefacció. En tot cas, pel trajecte de baixada vam acceptar fer parada i fonda. Aquest cop no ens va faltar pas la calor.