Revista de Ferrocarrils

Molt sovint s’escriuen articles sobre ferrocarrils que no van existir, que van córrer per una taula de dibuix però que no van arribar a fer-se realitat. Als arxius n’hi ha un munt. Quan el tren feia furor redactar projectes es va convertir en una moda. Una moda que ni era nova aleshores ni ha desaparegut en els nostres dies i que consistia en especular, en projectar itineraris possibles i impossibles i esperar a rebre una concessió que, sumada a la preceptiva subvenció, possibilités l’operació de venda del projecte amb uns bons beneficis. El negoci va punxar diverses vegades però els que hi volien fer l’agost no es desanimaven i ho provaven una vegada i una altra. Sobre tot va passar en els primers anys de l’invent, quan molts imaginaven el món entapissat de ferrocarrils. Ferrocarrils de tota mida i de tota mena per anar a qualsevol lloc. Entre tots els projectes fantàstics que es van somiar per aquí em quedo amb el que volia anar de Barcelona a França travessant el que ara en diem Costa Brava, tirant pel dret de Blanes a Palamós.

Cap al tombant del segle, amb l’aparició dels ferrocarrils econòmics, el desig de tren es va reviscolar. Altre cop tothom volia construir un trenet o un tramvia. Fins i tot es va fundar una companyia que havia de construir un de via estreta entre Madrid i Saragossa, gairebé paral·lel al de via ampla. Uns visionaris, queda clar. El cant del cigne dels projectes no nascuts es va sentir en temps dels dictadors Primo de Rivera i Franco. De tant en tant, encara hi ha qui treu la pols dels projectes faraònics que van donar a llum l’un i l’altre. Per exemple, els nou-cents quilòmetres d’un ferrocarril que havia d’anar de Baeza a Saint Girons passant per Fuentealbilla. Si volen, agafin el mapa i tirin una línia entre els dos extrems. Veuran per quantes capitals havia de passar aquest tren.

No he trobat, en canvi, que les obres que fa un segle es van emprendre per modernitzar la xarxa catalana de ferrocarrils despertin cap interès. De testimonis encara n’hi ha, tot i que cada cop són més difícils de trobar perquè l’oblit i la ignorància els van destruint. La construcció de la Barcelona Olímpica es va endur per endavant l’estació de mercaderies del Poble Nou i el Bogatell. Ara, la nova estació de la Sagrera esborrarà l’antiga. També el pla d’estacions que ha previst la RENFE a les línies de Rodalia ha de contribuir a liquidar una altra bona colla de rastres d’aquell esforç: les estacions. Queden a diverses línies, i ja veurem què duren, les obres de fàbrica que es van fer per establir la doble via. Sí, sí, fa cent anys. Entre Arenys i Blanes són ben visibles. En aquest cas, una ampliació que no es va arribar a materialitzar. El que aquest conjunt de restes semblen indicar és que l’autonomia del país, quant al ferrocarril, era molt més gran del que es podria pensar. Si més no, érem més autònoms que ara. I les estem esborrant.

Obres de fàbrica, molt malmeses, que mostren com fa cent anys es van iniciar els treballs per duplicar la línia de la costa del Maresme.