Revista de Ferrocarrils

Tradicionalment, el ferrocarril ha estat tractat per l’administració espanyola com un objecte secret. Les fotografies a les seves instal·lacions no estaven permeses, calia una autorització especial. Si es parlava amb algun empleat es corria el risc que es presentés un superior i despatxés la conversa sense gaires miraments. Què dir del seu gabinet de relacions exteriors! Com en totes les coses secretes sempre hi ha hagut escletxes, sobre tot perquè molts dels que hi han treballat són uns enamorats de la seva feina. Diguem-ne que la passió els podia i, sovint, han estat els informadors privilegiats de les grandeses i les misèries del ferrocarril espanyol.

Però aquesta carta del secretisme ha acabat per trair els qui l’han jugada. De tant amagar-lo, ha arribat un moment que ningú no sap on para el ferrocarril. Per exemple, cap a on va el TGV? Quan el ministre de torn, o el secretari d’estat d’infraestructures, es mostren esquius davant la pregunta de quan finalitzaran les obres, no és que fugin d’estudi, és que no ho saben. Amb tota probabilitat, no hi ha ningú en aquest país que sàpiga com ni quan s’acabaran les obres del tren d’alta velocitat. El quan, perquè les obres que queden per fer a Barcelona i a Girona mantenen el calendari obert; ni el com, perquè tampoc ningú no deixa clar si la línia fins la frontera francesa serà només per l’alta velocitat o també contemplarà el pas de trens de mercaderies.

Potser resultarà que en ares del secret s’ha prescindit del missatger. Ha faltat, segons han manifestat alguns enginyers i tècnics de ferrocarrils, la persona o persones que tinguin tot el tren al cap, que entenguin el projecte, però també els objectius. Sembla que no existeix qui, des d’una posició estratègica, coordini la multitud d’elements que conflueixen en la construcció del nou ferrocarril. Les proves que aporten els crítics no són pas secretes. Qualsevol les pot trobar als diaris: la construcció a corre cuita d’un tercer carril en la via convencional entre el port de Barcelona i Figueres, les resistències i vacil·lacions que encara hi ha a Girona o a Figueres i les conseqüències de haver construït una estació al Camp de Tarragona que no volia ningú.