Revista de Ferrocarrils

A la volta dels túnels de Seguers encara es pot veure el sutge que hi van deixar les locomotores de vapor. No sé si existeix una estació més perduda que aquesta al nostre país, situada entre les boques de dos túnels. S’hi arriba per una carretera estreta, d’aquelles que duen al davant les lletres BV. La carretera no hi va expressament sinó que passa pel costat i, si saps que hi ha l’estació t’atures i, si no, passes de llarg.

Aquest estiu a l’estació de Seguers no hi ha vies. Ni aquí ni a cap lloc entre Manresa i Calaf. Fomento, a través d’Adif, ha decidit renovar la línia. De moment s’han endut els carrils vells, les travesses de fusta i el balast i ha quedat un camí pel qual es pot passejar. És l’antiga línia de Saragossa, la més ambiciosa de les que van iniciar els financers barcelonins de mitjans del segle XIX. Havia de ser una iniciativa pública, de les Diputacions catalanes, inspirada en l’exemple de la Junta de Carreteres, però va acabar com una societat anònima comuna perquè tot va sortir malament. Madrid s’hi va oposar, els aragonesos no hi van estar d’acord. En fi, la mateixa cançó de sempre.

Els d’aquí tampoc van fer gaire bé el seu paper, perquè van acceptar que el govern de torn els imposés uns terminis d’execució massa breus que van desestabilitzar l’economia de la companyia i del mercat català sencer. Corria l’any 1855. En les obres de construcció hi van arribar a treballar més de quinze mil homes i a la fi, quan la línia va estar enllestida, els nombrosos revolts, els túnels i el pendent necessari per superar els cinc-cents metres de desnivell que hi ha entre Manresa i Calaf van provocar importants problemes a l’explotació ferroviària.

Quan es camina per l’explanació del ferrocarril es veu que la línia té unes dimensions reduïdes que no donen cap pista dels trastorns que va causar construir-la. Si capgirem l’argument, aquesta obra tan senzilla dóna la mesura de les limitacions financeres d’aquest país, fa cent cinquanta anys. Limitacions que es reviuen avui, perquè en comptes de tirar pel dret i fer una línia nova, de posar-se de valent a treballar en una solució definitiva, es gasten uns diners que no serviran per fer córrer més els trens. Com a mínim, per fer-los córrer més que els autobusos que circulen per l’Eix Transversal. Vaja, que sembla que els diners se segueixen posant allà on no han de fer gaire servei, només per dir que s’inverteix al país però sense que aquest en pugui treure profit.

Mentrestant, el sutge que hi ha a les parets de la volta dels túnels de Seguers segueix ben adherit a la roca. Segons com es miri, mostra l’esforç de les locomotores que van passar per aquí. Però el seu gruix també explica que va ser un esforç massa gran i que, possiblement, els promotors de la línia es van equivocar quan van decidir-ne el traçat. Les obres que s’hi fan aquest estiu demostren fins a quin punt podem arribar a esdevenir presoners dels errors del passat.