Revista de Ferrocarrils

L’altre vespre, devia esser per llà un quart de deu, que tot plegat varem dir: -Ay, ay, quin xiular més estrany que fa aquesta màquina del carril! –Era un xiular desesperat cap a Sarrià… El cor me va fer un salt. Era l’últim dia. El tren de Sarrià ja no correria més. L’endemà –ja ho havia llegit en el diari- l’endemà començava la tracció elèctrica. Ja no’l sentiriem xiular mai més aquell tren de Sarrià: aquell xiscle era un adéu; el tren se’n anava no cap a Sarrià, sino cap a la eternitat: no’l tornariem a sentir mai més.

I tant que l’haviem sentit! i tant que l’haviem sentit el meu pare, i’l meu avi, i tants pares i avis i tants nins que ja eren homes. Els nostres fills ja no la sabrien la alegria del carril de Sarrià; ne sabrien d’altres… però aquella no. Aquell xiular prim del tren d’anar a la torre…!

Sembla un carril de fira –deiem quan nins, veyent-lo passar tant xiquet, xiulant tant prim, corrent tant frèvol, que semblava que’s feya córrer amb una bufada.

Era una joguina dels ciutadans de Barcelona, que’l veien passar amb mitja rialla enternida, sabent que aquell carril no duia cap malicia. Ell prou xiulava, i de vegades esbufegava, i de vegades corria com un tren de debó; tant se valia: els barcelonins ne mitj-reien enternits, com d’una criatura que pren una gran embranzida, però que ja’s sap que no passarà de la porta del jardí. Aixís els barcelonins, vegent-lo córrer cap a la montanya que tanca Barcelona, restaven mitj-rient, tranquils, dient: -D’allí no passaràs.-

Fins tenia un túnel. Jesús! Però aquell túnel no travessava cap montanya; pera no destorbar la sòn d’un bon carreret de Sant Gervasi, li passava humilment per sota, que no se’n adonés. Els barcelonins ho sabien tot això, i per això mitj-reien enternits. Sabien hont donava aquell túnel; sabient hont portava aquell tren; i per això’l miraven tranquils.

El tren de Sarrià no duia sino a la torre. Els altres carrils poden dur a una torre; el de Sarrià no més duia a la torre. En els altres van emportades juntes moltes menes de cares, moltes menes de cabories, cap al Clot o cap a París; però’l de Sarrià no més podia dur –en la seva edat d’or- al país de les torres: a Gracia, a Sant Gervasi o Sarrià: al petit descans, a la petita alegria, a la petita poesia de la torre petita, amb el jardinet i la glorieta, i la galeria i les persianes verdes, i la figureta en el surtidor, i’ls cohets per Sant Joan, i la xacolata amb melindros de les tardes, i’l pom de flors que un se’n porta, a entrada de fosc, cap al piset de Barcelona.

Això donava una gran armonia a tot el passatge del tren de Sarrià: lo meteix al senyor de guants de seda de tòrtora que’s ficava tot sol a primera, com a les sis o set cusinetes que pujaven a segona partint-se de riure entre les mamàs catxassudes i’l jove tot obsequiós, com a les colles que s’enfilaven a tercera… i’l vespre, al tornar, portaven ginesta i cantaven a chor. Aquells dilluns de la segona Pascua!…

Jo parlo de la edat d’or, quan anar al Tibidabo a buscar bolets era anar a montanya, i calia llevar-se a les cinc del dematí de diumenge, i la dona’ns esperava amb els burrets en la estació de Sarrià; quan Gracia era el primer poble que’s trobava, parlo dels aristocràtics del Putxet!

Aquestes torres del Putxet que un temps tingueren tota la majestat que calia en el petit esperit del barceloní; que després ja començaren a semblar esquifides, proporcionades sols an aquells senyors d’en Pitarra que feia en Fontova; en una paraula, cursis; i que are, al cap de cinquanta anys, ja comencen a semblar respectables. El temps hi ha posat no sé quina melancolia, no sé quina noblesa. Son tristes, oblidades en el seu raquitisme, tancades y barrades: la gent va més amunt. Però’ls arbres s’hi han fet grans, l’eura ha engarlandat les galeries, els quadros dels jardins han deixat trencar llur simetria per mil plantes folles, i’ls aucells nien en la petita soletat. Hèu-se-les aquí dignificades per l’oblit.

Perque vint anys ençà tot havia anat canviant. Els tranvies, sabeu? Oh! Els tranvies!…

Però’l carril de Sarrià sempre servava quelcom del foc sagrat de l’any 60. Are meteix no era pas igual ficar-se al tranvia que ficar-se al tren de Sarrià. Semblava que duien als meteixos llocs, però no hi duien. Quin altra cosa era pendre’l bitllet encartronat a la finestra, i aquell home vell que’l taladrava, i travessar la sala d’espera, i sortir al andén; i’ls tocs de campana, i’ls pitos, i aquell arrencar xiulant la màquina. Semblava que un se’n anava qui sap ahont. Un se’n anava i un arribava. I are diguèu-me si amb el tranvia, un se’n va, ni si un arriba. No, no; pensèu-ho be, amb el tranvia un no’s mou.

Are, pera moure’s, pera anar-se’n, pera arribar, cal travessar montanyes, i altres túnels i altres ponts que’ls del carril de Sarrià; i s’ha d’estar molt atent a baixar allà hont convinga, perquè si un se descuida qui sab hont se l’emporta’l tren! Ja no hi es allò de: d’aquí no passaràs; de branca un se’n aniria a Russia. Alerta!

Al endemà vaig pujar amb la tracció elèctrica. Vaig cercar amb els ulls al senyor de guants de seda de color de tòrtora, a les cosinetes, a les colles de Sant Mus… ja no hi eren. I’l camí a fer sembla’l meteix; però tot lo món ha canviat. Amb mí anava no més un jove tot afeitat amb gorreta inglesa, guants de cuiro i polaines, que –segons va dir me- havia vingut de Londres expressament pera pendre part en un match de foot-ball, i l’endemà se’n tornava amb un auto de 433 caballs. Reina Santíssima!

L’ànima barcelonina de tots els meus avis se’m ficà, horroritzada, naturalesa endins amb un xiscle com el de l’últim ten de Sarrià. I no l’he sentida piular més.

24-XII-1905

Joan Maragall. Escrits en prosa, Gustau Gili, Editor. Barcelona MCMXII