Revista de Ferrocarrils

Aquest matí, el meu amic Josep Maria Fonalleras estava indignat. És un client habitual del ferrocarril, com molts altres que també treballen a la Universitat de Girona, que viuen amb un peu posat a Barcelona. Forma part del paisatge quotidià del Catalunya Exprés, un país que té ben apamat i del qual en coneix molt bé els racons. Pateix el tren i, potser, el comprèn. Hi fa becaines, manté converses, escriu, llegeix… Però avui no, avui Josep Maria havia d’anar a Mataró i, anar-hi amb tren des de Girona, és com fer el salt a un continent desconegut.

Amb tren, entre Girona i Mataró hi ha un escull. El viatger topa amb l’Escil·la i la Caribdis en versió ferroviària, senyores d’un espai en què un pot quedar-se encallat per molt de temps. Però no és un temps de becaines, converses o lectures, sinó un temps empipador en un lloc que és al mig del no res, en què no hi ha cap comoditat que pugui alleugerir el trànsit del passatger. L’escull és l’estació de Maçanet. És una estació de passos inútils i horaris absurds en què els trens intercanvien els seus papers i els regionals tenen freqüències de tren de rodalia i, els de rodalia, freqüència de ferrocarril colonial. Costa d’entendre per quina raó en aquesta cruïlla s’aturen gairebé noranta trens al dia i no n’hi ha cap ni un que serveixi de manera eficaç per fer un transbordament. Per exemple, perquè es pugui anar de Girona a Mataró i tornar.

Hi ha moments en què l’oferta de trens sembla una broma de mal gust, sobre tot quan amb els horaris al davant, intueixes que al què vols pujar marxarà mentre estiguis baixant d’un altre i que, pel proper, caldrà esperar-se més d’una hora. A la fi la solució està en la renúncia, en no anar amb tren i agafar el cotxe. I si no es vol conduir, anar a dormir a casa d’uns coneguts perquè l’absurda programació de la RENFE no et permet tornar a Girona en el mateix dia. Deu ser això el que ha indignat el meu amic.