Revista de Ferrocarrils

Anar a Màlaga des de Barcelona és un dels itineraris més llargs que es poden fer amb el TGV. En menys de sis hores es recorren els gairebé mil quilòmetres que separen ambdues ciutats. He comprat un bitllet d’anada i tornada, per provar. La combinació de les tarifes web i estrella m’ha proporcionat un descompte important, per la qual cosa el bitllet m’ha costat dos-cents euros amb vint i cinc cèntims. Pel mateix trajecte l’avió de Ryanair val la meitat. El tren surt a les deu hores i trenta minuts del matí. Com que no visc a la capital he hagut de pujar en un Rodalies a les vuit i trenta-tres per ser a les deu a l’estació de Sants. Fora es fosc i el comboi s’ha anat omplint estació rere estació fins que no hi cap ni una agulla. Penso que no pot ser que, amb aquest tren, la rodalia estigui tan lluny de Barcelona com Saragossa amb TGV. Algú està confonent els papers.

Un cop a Sants volto per l’estació. Tinc temps de sobres. Perdo els minuts entre la gent que va apressada, que són l’ànima que dóna vida a aquest edifici immens, el vestíbul del qual, no es diferencia gaire d’un centre comercial. Mandrós, m’acosto a l’hostessa que controla l’accés a les escales mecàniques. L’accés als TGV té un cert aire d’aeroport regional, de voler ser el que no és. No m’acaba de convèncer. Baixo a l’andana i localitzo el cotxe en què hi ha el meu seient. El bitllet diu AVE 03990. Sóc dels primers a pujar al tren. La tranquil·litat no dura gaire, però, perquè aviat comencen a arribar altres viatgers, que van amunt i avall, fins que el passadís mostra les seves limitacions i comencen els primers embussos de persones i maletes. M’adono que la pressa que duen és per obtenir un bon lloc al portaequipatges que hi ha al costat d’una de les portes. L’espai no és gaire gran i de seguida és ple. Hi ha males cares, també alguna queixa. Ningú no vol haver de pujar la maleta als prestatges que hi ha al sostre. Un cop resolta la qüestió de l’equipatge l’ambient es calma i la gent va seient. És aleshores que m’adono que tots els que seran els meus companys de viatge són jubilats. Tots sense excepció.

El tren arrenca puntual. Els trens moderns es posen en marxa amb una suavitat del tot elàstica. És una sensació de llit ben fet, de matalàs car. Una manera d’arrencar com aquesta no té cap mena de personalitat. Sortim de Sants i la llum del dia entra en el compartiment. Davant meu seu un matrimoni que s’ha adonat que aquest tren no és altra cosa que un Talgo una mica endiumenjat. Se’ls veu un pèl decebuts. No em puc estar de preguntar on van. “Vamos a Màlaga,” contesten. M’expliquen que hi van perquè són d’allà tot i que viuen a Blanes des de l’any 1963. Són Modesto i Carmen. Ell parla català. Ella manté un andalús vigorós que fa pensar que mai ha acabat de deixar la seva terra. Aquest viatge el van fer moltes vegades i amb molts trens diferents fins que es van passar al cotxe. Ara, amb setanta anys, les sis hores que els promet el TGV els semblen una meravella. Han tornat, doncs, al ferrocarril.

(continuarà)