Revista de Ferrocarrils

Entre Sitges i Vilanova hi ha un camí. Voreja el mar i acompanya al ferrocarril. En alguns trams resulta ben aeri i s’acosta a penya-segats pels quals seria fàcil rodolar fins l’aigua, d’una banda, o caure a les vies del tren, de l’altre. La fesomia d’aquest racó de la costa del Garraf és fruit del contrast de la pedra viva, el mar i les vies. Només posar-me a caminar he recordat Suïssa i els camins que desfilen a la vora de moltes de les seves línies de tren, com ara l’Albula o el Lotchsberg. Allà es té la sensació que el paisatge és indestriable dels ferrocarrils que el travessen. Em sembla que aquí passa el mateix.

Els trens se succeeixen. Passen unitats de rodalies, un parell de Catalunya Exprés. Passa ràpida una estranya composició formada per dues locomotores de la sèrie 252, ambdues amb el pantògraf aixecat, que sumen onze mil dos-cents kilowatts de potència. Hi duen enganxat un petit Talgo que no deu arribar a les vuitanta tones. Veig un trencant que duu a les vies. El segueixo i vaig a parar a una corba entre dos túnels. L’escenari no pot tenir més bon gust ferroviari. Decideixo que m’hi quedaré una estona perquè aquest lloc és una autèntica tribuna.

De sobte, però, del bosquet que hi ha a l’altra banda de les vies apareix un home que, s’atura, mira i travessa les vies. No passen ni dos minuts que en ve un altre. Aquest cop és un adolescent xinés. L’un i l’altre han passat ràpid pel meu costat. Cap d’ells saluda. Desapareixen camí enllà. No són, però, els únics que vindran. Mentre sóc allà plantat amb la intenció de caçar un bon tren el trànsit d’homes que surten del bosquet és constant. Els maquinistes, quan s’acosten, fan sonar el xiulet sense parar. Em fixo que els rails són plens de petjades. Tot plegat em crida l’atenció. Per un moment m’oblido dels trens i miro de fotografiar els que creuen. Trec la petita càmera de butxaca i intento imitar el fotògraf Joan Colom que, amb la màquina dissimulada en un plec de l’abric, va ensenyar una Barcelona que ningú no volia veure. Tanmateix, del grapat de fotos que faig no n’encerto ni una.

Vull canviar d’aires. Abandono aquest lloc tan freqüentat i enfilo la pujada a un turonet. Al cim hi trobo dues noies. “Som informadores del Consorci dels Colls i Miralpeix,” m’explica una d’elles, mentre la seva companya m’encoloma un tríptic. La trobada revela el misteri dels homes que m’ha sorprès més avall, a ran de via. M’expliquen que el bosc que tenim al davant s’ha convertit en un refugi de la prostitució masculina homosexual. A elles les han contractades per informar, els que passen per aquí, que el consorci format pels municipis de Vilanova i la Geltrú, Sitges, Sant Pere de Ribes i Cubelles, ha decidit dignificar l’entorn i recuperar els espais naturals. Elles informen i, entre setmana, un brigada de treballadors neteja el bosc, sobre tot, de preservatius.

“Si el que vols es fotografiar trens ves fins la Punta Grossa, des d’allà tindràs les millors vistes,” em diuen. Accepto el suggeriment. Me n’hi vaig. El camí segueix, com abans, encaixat entre el mar i el ferrocarril. Més endavant trobo un parell de cales en què a les roques hi ha dibuixats uns Arcs de Sant Martí. El lloc, ara, s’ha tornat solitari. El dia radiant fa que l’aigua del mar tingui un color intens de maragda. Els trens van passant. El soroll que fan competeix amb el murmuri d’unes aigües tranquil·les que, avui, es deixen guanyar. Lluny, se senten xiulets insistents. Encara hi ha homes que travessen les vies.