Revista de Ferrocarrils

Amb motiu del saló BCN Rail 09, El Periódico obsequiava ahir els seus lectors amb un suplement dedicat a la indústria ferroviària. En ell hi ha més de publicitat que de periodisme. De la utilitat d’aquesta mena de publicacions, de si serveix de res fer-les aparèixer entre les planes d’un diari, se’n pot parlar molt. Potser es podria iniciar una reflexió al voltant dels motius que fan que les empreses ferroviàries triïn aquest camí de la propaganda, i no un altre, per acostar-se al públic.

En fi, que no sé si sóc l’únic que se l’ha llegit, el suplement. Podria ser. Si un visqués de llegir fulletons d’aquesta mena arribaria amb facilitat a la conclusió que viu en el millor dels mons possibles. Com que aquest va de trens viuria feliç, convençut que tenim al davant un gran futur ferroviari. Les frases altisonants hi són abundoses. Una mostra: “Espanya està considerat un país líder en la indústria ferroviària.” Una altra: “El model Barcelona s’imposa.” I encara una tercera, definitiva: “Amb la tecnologia, rumb al futur.”

Si, en efecte, es tracta d’una campanya de publicitat no la puc imaginar més mal organitzada perquè el tren, més enllà del suplement citat, té mala premsa. Els titulars que produeix són, en la seva immensa majoria, negatius. En cas contrari no és notícia. En canvi, el missatge que s’emet des de les empreses relacionades amb el transport ferroviari s’entesta a presentar el sector com el rovell de l’ou d’un progrés destinat a produir grans satisfaccions, gairebé, a tota la humanitat. Em sembla una mica exagerat.

L’existència d’un divorci tan gran entre el missatge que s’emet i les opinions dels usuaris, que coneixem per les enquestes, hauria de cridar l’atenció dels analistes. Ara, en calent, diria que el problema rau en el caire monopolístic del ferrocarril espanyol. En aquest país el viatger emprenyat no es pot baixar d’un tren, fer-li botifarra, i pujar a un altre de la competència. Potser aquest és el motiu i, perquè els que maneguen els afers dels trens són conscients de l’avantatge que tenen, que els importa un rave si el missatge té a veure amb la realitat o no. Sobre tot, que un bon reportatge no els espatlli una publicitat mediocre. El que fa una mica de por és pensar que poden acabar per creure que la realitat del ferrocarril és com l’expliquen els pamflets que ells mateixos produeixen.