Revista de Ferrocarrils

El ministre de Fomento, José Blanco, va presentar fa un parell de setmanes l’eix ferroviari que unirà València i Bilbao a través d’una nova línia d’alta capacitat. Va dir el ministre que la nova infraestructura “es una de las principales apuestas del Plan Estratégico de Infraestructuras y Transportes (PEIT) para configurar un eje transversal de primera magnitud que modifique la geometría tradicionalmente radial de la red existente.” A més, va explicar que servirà per posar en comunicació centres amb una elevada presència industrial i sis ports d’importància internacional com són els de València, Sagunt, Castelló, Bilbao, Pasajes i Santander. La nova línia, apta per trens d’alta velocitat i de mercaderies, permetrà viatjar del Mediterrani al Cantàbric en quatre hores, contra les més de nou que es triga en la actualitat.

Sorprèn que el govern espanyol, havent previst la construcció de l’Eix Mediterrani i la d’un by-pass al Camp de Tarragona, des del qual els trens que provenen del sud podran anar, o bé cap a Saragossa i Bilbao, o bé cap a Barcelona, anunciï ara la construcció d’una altra nova infraestructura que, en el millor dels casos, estalviarà molt poc temps i, en canvi, exigirà unes inversions multimilionàries per superar les dificultats que presenta el terreny. Per exemple, entre Sagunt i Terol, cal fer pujar el tren a més de mil cent metres d’altitud, per fer-lo baixar ràpidament abans d’arribar a la ciutat aragonesa. Només cal anar per la línia fèrria que avui connecta ambdues capitals per veure el trànsit que hi ha: tres trens al dia. Si, en canvi, es vol anar amb cotxe per la magnífica autovia construida al costadet no cal patir, perquè no hi ha gaires retencions. Caldria advertir als promotors del projecte que, per al ferrocarril, el millor trajecte no és sempre el més curt.

Ens trobem, amb tota seguretat, davant d’una proposta demagògica que respon més a determinats interessos polítics que no pas a les necessitats reals del transport. Ara bé, també podria ser que el motiu de la línia dreturera fos que els espanyols s’estiguessin preparant per a una possible independència de Catalunya. Ja se sap, per allò de la frontera i que quedarem al marge de la Unió Europea.

Malauradament, el comunicat del ministeri no fixa una data precisa, no diu quin dia circularan els trens a través d’aquest corredor de set-cents quaranta quilòmetres de longitud. I és una llàstima que no hi hagi dates perquè, ara, no sé si he d’avisar un amics que, després de sentir parlar el ministre, havien posat el cava a refredar. De ben segur que encara s’hauran d’esperar una miqueta…