Revista de Ferrocarrils

Llegeixo als diaris que el desenvolupament del nou avió de Boeing, el 787 Dreamliner, ha costat més de set mil milions d’euros. Encuriosit, busco i descobreixo que posar al cel l’Airbus 380 ha costat més d’onze mil milions d’euros. A ran de terra, per exemple, la T4 madrilenya ha costat uns set mil milions d’euros i la T 2 de l’aeroport del Prat s’acosta als quatre mil milions. Em semblen unes xifres molt gruixudes com perquè, després, es pugui adquirir un passatge d’avió per una ridícula quantitat de diners.

Aquest Nadal volia viatjar amb tren fins a Berlín. Hi volia anar acompanyat de la meva família. Salvat el primer escull que representa el fet de viure ferroviàriament aïllats d’Europa, el cost econòmic dels bitllets ha resultat un obstacle definitiu i infranquejable. En el millor dels casos, viatjar dos adults amb dues criatures amb tren fins a Berlín resulta tres o quatre vegades més car que fer-ho amb avió.

Què ho fa que anar amb tren sigui tan car i fer-ho amb avió tan barat? És possible que, si els costos dels uns i dels altres són similars, el que marqui la diferència sigui el fet que en el sector aeronàutic la competència és ferotge i, en canvi, aquest tipus de guerra encara no existeix en el ferroviari. És més, sempre que s’ha parlat de liberalitzar el sector ferroviari ha faltat temps per cridar a l’alarma tot assimilant la liberalització a la inseguretat. En canvi, en el sector aeri no s’observa aquesta dicotomia, és més, els avenços tecnològics fan que volar sigui cada dia més segur i també més barat.

Aquest 2010 la Unió Europea es proposa iniciar la desregulació del sector ferroviari per obrir el camí de la competència. S’espera que els canvis que introduira la competència seran un pas previ per assolir una més gran interoperativitat. Es pretén, també, que el procés afavoreixi el desenvolupament de les infraestructures ferroviàries. Fet i fet, es vol que el ferrocarril segueixi l’estela que deixen els avions. Si tot surt bé, potser d’aquí a uns anys podré planejar un viatge familiar a Berlín amb tren, comprant els bitllets a preus de riure des de l’ordinador de casa. O potser no.