Revista de Ferrocarrils

Aquest any 2009 va començar amb la notícia de la fallida de Märklin. Han passat els mesos i s’ha discutit a bastament sobre si la causa ha estat el mercat o la gestió, si és que els peixos petits s’han menjat la gran balena i si, a la fi, són els xinesos els que tenen la culpa de tot. Però també és possible que la causa de la fallida del gegant dels ferrocarrils en miniatura resideixi en algun aspecte més íntim, en la mateixa raó de ser del modelisme.

Va escriure Jorge Luís Borges en Del rigor en la ciencia que “en aquel imperio, el arte de la cartografía logró tal perfección que el mapa de una sola provincia ocupaba toda una ciudad, y el mapa del imperio, toda una provincia. Con el tiempo, estos mapas desmesurados no satisficieron y los colegios de cartógrafos levantaron un mapa del imperio, que tenía el tamaño del imperio y coincidía puntualmente con él. Menos adictas al estudio de la cartografía, las generaciones siguientes entendieron que ese dilatado mapa era inútil y no sin impiedad lo entregaron a las inclemencias del sol y los inviernos. En los desiertos del oeste perduran despedazadas ruinas del mapa, habitadas por animales y por mendigos; en todo el país no hay otra reliquia de las disciplinas geográficas.”

Ja em perdonaran per haver fet servir Borges, però malgrat la distància entre el que ell escriu i el tema que tracta aquest blog, no puc deixar de veure una certa semblança entre aquells cartògrafs i els que es dediquen a reproduir models a escala i en el destí dels uns i els altres, que és el mateix. El fracàs és inevitable, com ho és la disgregació de les col·leccions que atresoren els modelistes. Tot aquell que vol reproduir la realitat es condemna des del moment en què s’hi posa, des del precís moment en què –ignorant però satisfet- agafa amb les mans les eines per reproduir el primer model.