Revista de Ferrocarrils

Un dia o un altre arriba el moment en què tenim una pana. Al nostre vehicle se li encén un llum vermell que ens avisa que l’hem de dur, si és que podem, al mecànic. A mi m’ha arribat aquest matí mentre anava a treballar. Sense més problemes que el maleït llum encès al tablier m’he dirigit al concessionari que, com que era d’hora, estava tancat. No he pogut fer altra cosa que esperar. Per distreure’m he passejat amunt i avall, sense sortir-me del marc que dibuixava el gran aparador de la botiga. Mirava els vehicles que hi havia per vendre i m’he adonat d’un aspecte fonamental que els separa dels trens: l’engany. Els cotxes i les motos enganyen. El tren no.

Potser feia massa estona que me’ls mirava. Deu haver estat això, perquè tot d’un plegat, m’ha semblat que les carrosseries que lluïen els vehicles exposats eren disfresses que, com el vestit màgic en el conte de l’emperador, es fan visibles als ulls dels rucs. Disfresses fetes a mida dels que se les posen i que imaginen que els serviran per satisfer desitjos. Desig d’aventura, de formalitat, d’espontaneïtat o de timidesa. El detall el tria el ruc que se’l posa. L’artifici dels vehicles ho permet tot. Amb unes màscares semblants ens fem passar per aventurers per dur els nens a escola, o d’Alonsos per quedar aturats en qualsevol embús. Als divuit anys tots en volíem tenir una perquè ens prometia lligar.

El tren, pobre, de tot això no en sap res. El tren, és el que volia dir, no enganya. M’he adonat quan n’he sentit passar un darrere meu, a l’altra banda de la carretera de Barcelona. M’he girat i l’he vist com era, sense una disfressa que serveixi per explicar -de cadascun dels que hi viatgen- tot el que voldrien ser a la vida i que, possiblement, no arribaran a ser mai. Deu ser per aquest motiu, perquè no diu gran cosa de cada un dels individus que du a dins, que només s’hi viatja quan resulta inevitable, quan allà on es va no és possible anar-hi amb cotxe.

Tot aquest raonament és el resultat d’un temps perdut per culpa d’una pana. No cal fer-ne gaire cas perquè, pensant-ho bé, pel que fa als trens, tampoc és ben bé de la manera que ho explico: el TGV sí s’assembla als cotxes. El seu acrònim en espanyol -AVE- ha esdevingut una carrosseria. S’escolta dir a la gent: “he vingut amb l’AVE,” no diuen pas que han viatjat amb tren. Ens hem preocupat de donar-li un nom i fer-lo servir com si el de gran velocitat, el de rodalies o el regional no fossin una mateixa cosa. En definitiva, ens hem apressat a posar-li una disfressa.

Publicat a la Revista de Girona, núm. 260. Il·lustració de Marc Vicens