Revista de Ferrocarrils

Portbou, vés dient adeu al tren. Has vist que avui començaven a instal·lar el tercer carril a Girona? Fa uns anys van llegir-te la sentència i ara et duen a la picota. En el tràngol no et queda altra sortida que recordar els bons moments, el trànsit de mercaderies i de persones, les duanes, l’estraperlo i la gran estació que, no sé per què, me’n fa present una altra, la de França, a Barcelona. Potser vas arribar a ser una porta de la capital, com un anunci del que s’esdevenia uns quilòmetres més enllà. No et pots queixar, que el que has viscut no t’ho pot pas treure ningú.

Malgrat tot, no t’enganyis. El ferrocarril no hauria d’haver passat mai per aquí i, si ho va fer, va ser per una raó ben estúpida relacionada amb els militars, els d’una banda i els de l’altra, que supervisaven meticulosament els traçats ferroviaris per tal de fer-los inútils en cas d’invasió. Coses de la frontera. Sí, van ser els militars els que te’l van portar, els que van obligar els pobres capitalistes de la companyia del ferrocarril a fer-lo passar per allà on ells volien. Els altres se sentien més atrets per la Jonquera. Les coses que comencen malament, com poden acabar bé?

Diràs que hi havia dubtes i que la sentència va ser injusta. Voldries haver escoltat la paraula indult. Estic amb tu. A mi també em sembla que vas al patíbul per un error, que pagues mals que no has provocat, que el jutge que et va condemnar no va examinar les proves. Potser els fiscals el van ensarronar perquè la defensa era dèbil. El teu advocat hauria hagut de voler fer de Portbou una Brig, a la catalana. Oh! si fossis Brig, el petit cul de sac alpí del què surten trens en direcció a les principals capitals europees. Però, tot i els meus somnis noucentistes, Catalunya no és Suïssa i, aviat farà cent anys, Pearson es va negar amb la resta de passatgers del Lusitània.

Portbou, vés dient adeu al tren. Malaguanyada estació, perdudes les esperances. Ensopiment. Punt i final.