Revista de Ferrocarrils

Hi ha qui va voler veure les fusions i absorcions de les companyies ferroviàries espanyoles com un camí de roses vers la constitució de les dues grans empreses, M.Z.A. y Norte, mares de tots els trens espanyols, que van enlairar el ferrocarril al pedestal del què mai hauria hagut de caure. El procés que va conduir el ferrocarril de Mataró fins l’òrbita de M.Z.A., passant pel T.B.F., constituiria un exemple virtuós.  

Es tractaria, doncs, d’un cicle que coincidiria amb el progrés tecnològic, amb les locomotores cada cop més potents i més ràpides i els trens més llargs i pesants, símptomes inequívocs de que tot plegat era la via natural i necessària. Com si formessin part d’un engranatge mecànic, les companyies ferroviàries haurien crescut a còpia de fusions i absorcions de la mateixa manera que uns ginys de dimensions modestes, com la Mataró o la Martorell, evolucionaven i es convertien en mastodonts de la mida de la Milsetcentes o de la Quatremilsiscentes. Els llibres que parlaven del tema, als anys trenta del segle XX, acostumaven a dibuixar les locomotores antigues sobre les noves per emfasitzar l’evolució en les proporcions, els avantatges d’una mida gran.

Tanmateix, els investigadors de la història econòmica ens comencen a explicar que la realitat no va anar ben bé com la pintaven i que tantes fusions i absorcions no van servir per altra cosa que per obrir un forat econòmic sense precedents en l’economia espanyola. L’estratègia consistia a col·locar les empreses en fallida en una matriu que, a resultes de les operacions, s’anava fent cada cop més gran. El ferrocarril, aleshores, es va convertir en un convidat de fam pantagruèlica, de fam de diners que aconseguia dels pressupostos de l’Estat. Tot i que la gestió que n’havien fet els propietaris s’havia manifestat deficient, l’Administració hi injectava diners perquè considerava que havia de garantir el servei públic que prestava.

No sé per què, el repàs d’aquest capítol de la història del nostre ferrocarril m’ha semblat que té molts punts de contacte amb el procés que ara viuen les caixes d’estalvi. Diuen que unides seran més fortes i resistents, però el cert és que, de moment, les fusions i les absorcions no produeixen altra cosa que la suma d’unes empreses malaltes que consumeixen, com ho van fer els ferrocarrils, una gran quantitat dels diners que són de tots. Indalecio Prieto, ministre d’Hisenda, afirmava, el 1931, que no donaria “ni una peseta más para los ferrocarriles”. Era un símptoma de les dimensions socials que havia pres el cas. Potser no trigarem gaire a sentir que no hi ha ni un euro més pels banquers i ens espantarem davant la possibilitat de perdre els estalvis dipositats. Tanmateix no patim perquè, després de tot, els trens encara corren per les vies.