Revista de Ferrocarrils

Fa temps que he deixat de saber qui mana al tren. A la carretera, és clar, manen els Mossos. Preguntin-li sinó a una de les meuques de la N II que, aquest matí, corria a baixar-se la faldilla per amagar les natges quan els ha vist venir! Al tren, però, quan un bandarra comença a emprenyar, quan crida, quan posa els peus al damunt del seient, ho fa perquè li sembla que allà dins no mana ningú, que l’ordre, que ell ha decidit desfer, se sosté en una mena d’entesa silenciosa entre els viatgers. Al tren, a diferència del que passa a la carretera, la policia no apareix, de sobte, com vinguda del no res.

Queden lluny els temps en què el cap de tren feia la funció del policia. Ell era l’autoritat i sabia com fer-la respectar. No parlo dels revisors que vam conèixer, uns pobres picabitllets, el que la Renfe va voler que fossin, no. Més aviat em refereixo a personatges com el que encarnava Ernest Borgnine a l’Emperador del Nord i, també, aquell al qual Tom Hanks prestava la veu (i la fesomia) a Polar Express. L’un i l’altre es passejaven pels extrems, de la violència a la tendresa, per tal de fer complir les regles del viatge als viatgers. A Alemanya, no podia ser en un altre lloc, hi havia una policia de ferrocarrils, la bahnpolizei: poca broma si t’enxampaven sense el bitllet!

Sí que, de tant en tant, als nostres trens, apareixen un parell de segurates però, defensarien la locomotora com va fer Buster Keaton amb la seva, al Maquinista de la General? Segurament no. Fa tant de temps que ningú no mana al tren que em costaria molt d’acceptar que, tot d’un plegat, es decidís que havien de ser els Mossos els que es fessin càrrec de la seguretat. Fins i tot, em guanyaria la por, provocada per la sensació que hi havia alguna cosa que no anava bé.

Perquè el més bonic de tot és que, malgrat que gairebé ningú no vigila què passa als combois, i que l’estat ha mig abandonat els passatgers a la seva sort, el brètol continua essent l’excepció i l’entesa silenciosa entre els viatgers es manté, un dia i un altre, per fer que el tren pugui ser considerat un lloc segur. No només perquè és un mitjà de transport sense accidents, sinó perquè és un espai en què saps que hi pots viatjar tranquil i anar allà on la via et condueixi, al costat d’un veí que ni tan sols coneixes.