Revista de Ferrocarrils

El ministre de foment, José Blanco, ha manifestat que la construcció d’un corredor ferroviari de mercaderies per l’arc mediterrani és d’importància estratègica per al país. Els defensors habituals del corredor, als quals s’acaba de sumar el govern espanyol per boca del ministre, fa temps que exhibeixen tota mena de xifres –volums d’exportació, de producció, de participació en el PIB- que els serveixen per demostrar la necessitat de la infraestructura. La variant local dels defensors, a més, demana que passi per Catalunya i no per cap altre lloc, sobre tot si l’altre lloc és l’Aragó. El que no s’explica, però, és com totes aquestes dades, que semblen tan importants, es carreguen en un vagó de tren.

Em sap ben greu, però no acabo de veure clar que la riquesa que es produeix avui al país es deixi carregar fàcilment en un mitjà de transport tan poc flexible com és el ferrocarril. El creixement econòmic dels darrers anys ha deixat clar que no necessitava cap tren. El petroli barat i l’extensió d’una xarxa d’autovies gratuïtes, fins i tot la millora de la xarxa bàsica de carreteres, ha determinat que les necessitats de transport fossin satisfetes carregant les mercaderies en camions. A més, la dispersió –gairebé l’anarquia– que ha marcat la creació dels polígons industrials han acabat per allunyar el ferrocarril, de manera definitiva, dels centres de producció. Fins ara, la participació del tren en el transport de mercaderies ha estat ben minsa, la més petita dels països desenvolupats. Al nostre país ni el correu no viatja amb tren.

Que ara es digui que l’aposta estratègica és un corredor ferroviari de mercaderies, sense descriure els instruments polítics que es pensa posar en funcionament perquè la cosa rutlli, és donar una volta al cargol de la demagògia. Més aviat, el que deu haver passat és que algun espavilat s’ha adonat que en la posada en marxa del nou corredor hi pot haver negoci. I el negoci, creguin-s’ho, no és transportar les mercaderies sinó mercadejar amb els terrenys que faran falta perquè, el suposat transvasament entre la carretera i el ferrocarril, pugui tenir lloc.

I calen grans superfícies, perquè posar en marxa el corredor significa molt més que instal·lar una doble via allà on encara no hi és. Vol dir construir tot un conjunt d’instal·lacions que són indispensables per aconseguir que les mercaderies pugin al tren. Calen espais per a l’aparcament dels camions, per a l’emmagatzematge dels vagons, dels contenidors, dels productes perillosos, tallers de manteniment, i tot un llarg etcètera, que consumiran molt i molt d’espai. Uns espais que, l’Estat, ja els tenia, però que resulta que se’ls va vendre gairebé tots en plena febre del “dèficit zero”, quan se’ns va fer creure que amb la liquidació del patrimoni immobiliari del ferrocarril s’eixugaria el seu dèficit històric. 

Tan bon punt es presenti el projecte perquè el corredor tiri endavant descobrirem les partides que es destinaran a la compra de terrenys. Aleshores sabrem el que ens costarà la broma, tot i que seguirem sense saber si les mercaderies pujaran al tren.