Revista de Ferrocarrils

En una fotografia de l’any 1900 es mostren les cintes sense fi que duien els equipatges dels viatgers des de les sales de facturació fins les andanes de l’estació d’Orleans, a Paris. La imatge no pot ser més aeroportuària, però correspon a un ferrocarril que volia ser modern. No he entès mai perquè ho ha deixat de ser. La fotografia l’he trobada per casa, quan he tornat de fer el xafarder a les obres de l’estació del TGV, a Figueres. Diria que els constructors no han pensat en la qüestió de l’equipatge, que tan bé es va saber resoldre fa més de cent anys, i que donava tanta vida al ferrocarril.

Mentre passejava entre les bastides he vist que construïen una estació com tantes altres, espais en què el viatger es dissol en la banalitat d’un recinte que no té cap mena de personalitat, que no és res més que un edifici solitari al costat de les vies. Diria que serà com la House on the Railroad, que va pintar Edward Hooper. No compartirà, tampoc, l’ambient que es respira a la Railway Station, una pintura del 1862, obra de William Powel Frith, a partir d’una fotografia de Samuel Fry. Les del TGV semblen estacions construïdes per al viatger en trànsit, que passa amb presses. Si, en canvi, ets dels que van amb equipatge, l’edifici et diu: mala sort, espavila’t.

Una altra imatge, ara d’un tren: Durch Europa bei Nacht, d’Egon Schiele, que de ben petit demanava el seu pare que el portés a l’estació per dibuixar-los. Vivien a Viena, una ciutat imperial a la qual hi arribaven trens carregats de viatgers i d’equipatges. Deu ser el motiu pel qual, el tren de Schiele, ens mostra el binomi indissoluble entre l’home i el seu bagatge: de nit, dos furgons emmarquen els cotxes de viatgers.

És clar que, la de Figueres, ha estat construïda des d’una perspectiva espanyola i centrípeta, que només té interès a veure les estacions plenes de buit. Deuen pensar que el TGV s’acaba aquí i que, a la fi d’una història, li escau una forma vulgar. Tanmateix, em sembla que no anem bé si acceptem que el que ara es construeix és un final de línia i, si per força major, ens veiéssim obligats a admetre que aquí acaba alguna cosa, que sigui Madrid. I que comenci Europa. Si no es busca l’equipatge més enllà del túnel que hi ha al nord de l’estació, els trens que passaran per Figueres seran com els que apareixen als quadres de De Chirico, trens d’ombra, pura melancolia.