Revista de Ferrocarrils

Hi va haver un temps en què els diputats catalans arribaven de Madrid amb tren. En legislatures convulses eren freqüents els avalots al baixador del Passeig de Gràcia. Els guàrdies a cavall colpejaven amb el sabre pla els que havien anat a rebre els polítics que tornaven del Congrés, sovint, amb la cua entre cames.

El viatge entre les dues capitals era llarg, donava temps per meditar respostes, calcular reaccions i preparar la manera d’esmunyir-se del més que probable aldarull. Cada diputat, arrepapat al compartiment del luxós cotxe de primera, devia contemplar el paisatge mentre es fumava un havà imposant –potser una pipa– interminable, com els camps de blat castellans, com els pelats turons aragonesos. El magre paisatge d’una Espanya que un cop i un altre no es deixava modelar.

Els diputats catalans quan, després de travessar les andanes d’Atocha, posaven el peu en qualsevol del cotxes de l’exprés 802, el tren que els havia de retornar a Barcelona, els devien sentir com una ambaixada, com un tros de casa seva en terra aliena, no endebades, una bona part d’aquell ferrocarril l’havien pagat de la seva butxaca.

La història del nostre ferrocarril resulta un paradigma exactíssim de les relacions entre Catalunya i Espanya. En la construcció de la xarxa ferroviària el Principat hi va posar, d’una banda, la iniciativa, els diners, el gust per la modernitat. Que no és poc. Però, de l’altra, els protagonistes de la gesta no van saber (o no els va interessar) presentar-se com un front comú, van caure en el pecat de mirar-se cadascun el seu melic, de no afluixar una mica la corda que ofegava el veí amb què viatjaven, necessàriament, a Madrid. Mentrestant, els del paisatge interminable –tranquils– jugaven a veure’ls venir, barallats, cadascun en un vagó del tren que els portava des del Llevant, amb la mirada clavada a la finestra, la que tenien més a prop.

Diuen que avui els nostres diputats van i venen del Congrés amb tren, que van amb TGV. Però el trajecte ara és tan ràpid que sembla que no els permet meditar respostes, calcular reaccions, ni esmunyir aldarulls, encara que només siguin mediàtics. Fins i tot, el viatge se’ls fa massa fugaç com per aconseguir que d’un creuament de mirades sorgeixi la complicitat. Van i venen de Madrid i cadascun mira per la seva finestra i interpreta el paisatge com li convé, sense adonar-se que els han canviat de via. I el Constitucional els acaba de demostrar què quan es va per una via morta, a la fi, sempre hi ha un topall.