A l’estació de Vilanna. O de Bonmatí.
7 setembre 2010 per Carles Gorini
En un revolt, penjada sobre el riu, hi ha l’estació de Vilanna. O de Bonmatí. En front hi té un grup de cases adossades a una muntanya que ho empeny tot contra el Ter. Hi ha el pont, que donava sentit a la parada. Fa poc que han eixamplat la carretera, que abans en deien de La Vergonya, que serveix per anar de Girona a Olot. O a l’inrevés. Tot plegat conforma un paisatge peculiar, com l’aparador d’un temps que ha passat. Com el del bar Oasi, que és al davant de l’estació abandonada. Un rètol adverteix que és en traspàs. Però les cadires i les taules del bar diuen que no es mouran, com els tres homes que hi són asseguts i juguen a cartes com si no els passessin centenars de cotxes ben a tocar, com si el paratge conservés la tranquil·litat de cinquanta anys enrere i el tren estigués a punt d’aparèixer pel revolt, esbufegant, camí d’Anglès.
És una tarda de setembre i fa calor. El vent mou els pollancres i les fulles fan fressa. L’edifici de l’estació és senzill, estret, estirat com els arbres del voltant. No s’assembla a cap dels que hi ha a la línia. Hi té un aire, sí, però és diferent, humil. Més humil encara que tots els altres. El capital del tren d’Olot no donava per a més. Malgrat tot, aguanta, és aquí. S’aferra a la muntanya que l’empeny al riu. A la carretera que s’eixampla i desdibuixa l’espai pel qual havia passat el tren. Pregunto als de l’Oasi per l’estació. Els sorprenc. És com si per a ells no existís: “l’estació, diu? Miri-se-la bé, que em penso que la volen fotre a terra”, diu el més vell. Tornen a les cartes com si res no hi fos: ni els cotxes, ni l’estació, ni jo mateix. Insisteixo, els pregunto pel tren, si tot plegat ha canviat molt. “Sí, la carretera ara està molt bé. El tren… del tren no recordo gairebé res. No sé, que era vell. Aquí tot era vell aleshores.”
El que diu l’home del bar sembla que és veritat. EL POUM de Bescanó preveu enderrocar l’estació de Vilanna. O de Bonmatí. N’hi ha que s’hi oposen, que no veuen motius per desfer-se de cap dels detalls d’aquest paratge. També parlo amb ells: “no defallim, hem fet un recurs!”, m’expliquen. Amb tot, no sé si els seus planys s’aixequen per damunt de la fressa que fan els pollancres quan els mou el vent. No sé si se’ls escolta algú. De tornada a casa m’he aturat a Tordera, una estació condemnada per Adif. La van construir el 1859 i va ser, per tres anys, el final de la línia de la costa. Els treballs d’enderroc han començat. Aquí també hi ha arbres plens de fulles que fan fressa. Hi bufa una mica de vent.