Revista de Ferrocarrils

El tilt shift es posarà de moda, enterrarà el lidpub i Apple en serà la responsable. Els de la poma ofereixen una aplicació per l’Iphone que simula les imatges que proporciona la fotografia amb objectius descentrats. El resultat és la visió d’un món irreal, de miniatura. Estic segur que farà furor. A la xarxa es poden veure nombroses fotografies obtingudes amb la tècnica tilt shift, tot i que són molt desiguals, perquè malgrat que l’eina és a l’abast de tothom no tots els territoris apareixen plastificats amb la mateixa intensitat. L’artifici no sempre resulta convincent.

L’afició al ferrocarril ha regalat un nombre il·limitat de mons en miniatura. Ha proporcionat múltiples escenaris que, malgrat la singularitat, comparteixen aspectes i detalls significatius. Modelistes europeus, americans i anglesos han fet, cadascun, una escola de la manera de reproduir el món. El modelista europeu ha preferit representar un món atapeït que, literalment, trepitjen els trens. Un territori en què la ciutat de cases i fàbriques i el territori de boscos i conreus conviu en un espai mínim que tan sols és possible observar des del cel. A les antípodes hi ha l’americà, per al qual, el ferrocarril no és més que una excusa per desenvolupar un programa paisatgístic gloriós, immens. Poques vies i moltes roques i arbres que es veuen millor des del cim d’un turonet. Els anglesos, com sempre, no es fan ni amb els uns ni amb els altres i són, sobre tot, uns modelistes elegants que reprodueixen raconets deliciosos solcats per petits trens multicolors que cal observar de ben a prop. Tanmateix, ni el millor constructor de miniatures pot evitar que les reproduccions resultin irreals, com de mentida. És el preu que imposa la realitat per deixar-se amanyagar pel modelista.

A més de les fotografies realitzades amb la tècnica tilt shift, ara, comencen a proliferar-hi els vídeos. Les ciutats importants en tenen un: Berlín, Nova York o Londres vistes a través del focus descentrat s’endevinen plastificades. A totes elles hi apareixen trens, molts de trens. Com si volguessin jugar encara més amb l’espectador els realitzadors del del vídeo berlinés barrejen la realitat i la ficció en una escena en què es creuen dos trens. Passats pel sedàs de la tècnica fotogràfica resulta difícil destriar els que són de veritat dels que no ho són.

Les ciutats són l’escenari en què la tècnica manifesta, de manera més clara, la importància del punt de vista. El detall em fa pensar que la tradició en la reproducció de models a escala resulta una condició indispensable per a la nova mirada, perquè tot i que les similituds que mostren els realitzadors són notòries, resulta innegable que també recullen les diferències d’aquelles escoles de modelistes ferroviaris. Barcelona té un vídeo tilt shift. El resultat la situa en el grup dels que no són convincents. No és per una mala aplicació de la tècnica. Sembla més aviat per una manca de tradició en la mirada. M’atreveixo a assegurar que els realitzadors no han jugat mai a trens.