Revista de Ferrocarrils

He assistit a la Festa del Cel. Entre les dues i les sis de la tarda he contemplat els avions, les filigranes que feien; he ensumat els gasos cremats que expel·lien els motors, que m’han fet pensar en l’olor dels encenedors Zippo. Hi he anat perquè m’ha convidat un amic que és un fanàtic dels avions. Com ell n’hi havia molts més, tots amb càmeres provistes d’objectius desmesurats que –li he dit- no servirien per fotografiar un tren.

L’espectacle ha resultat aclaparador. M’ha sorprès l’agilitat de l’Airbús A320 i m’ha aborrit la Patrouille de France. He vist helicòpters fent piruetes que no sabia que fos possible fer-les i he seguit amb curiositat el vol pesat i lent de l’Antonov. Per primer cop a la vida he pogut sentir el brogit del motor del Mustang P51 que, de petit, vaig reproduir a escala. Jugava pel passadís de casa amb l’avionet a la mà. Perseguia un enemic que, a bord d’un Focke Wulf, fugia en l’altra mà.

He vist l’espectacle dels avions i he pensat que, potser, em podrien agradar més que els trens. El cel sembla tan lliure i el moviment dels aparells tan elegant… Definitivament he dubtat: “em passo a l’aviació?”. Segur que conservo els avionets en alguna capsa i una enciclopèdia de l’aviació: sóc dels que no llença mai res. Suposo que no em costaria gaire posar-me al dia i, fins i tot, he vist que de seguida faria nous amics.

Tanmateix, m’he adonat que estic ancorat al ferrocarril. Sé que no pot proporcionar espectacle, que no fa piruetes elegants, que només corre per la via. Però el tren, a diferència dels avions, no serveix per a la guerra, no t’obliga a posar-te cap cinturó per viatjar. En silenci he continuat amb l’enumeració dels inconvenients que descobria. A la fi, he preguntat al grup que m’envoltava si canviaria l’afició pels avions per una altra de diferent i la resposta ha estat que no. No he fet cap intent d’explicar-los els meus arguments, perquè he comprès que en les aficions, com en l’amor, no hi ha raons.