Revista de Ferrocarrils

He sabut que els ferrocarrils russos han establert un enllaç directe entre Niça i Moscou. Cal travessar tota França, Alemanya i Polònia per arribar a Rússia. No sé qui pot voler fer un viatge de quatre dies quan, en un avió, el farà en cinc o sis hores i a més bon preu. L’argument del tren sembla ser el luxe, però un d’envellutat i polsós que no podrà competir de cap manera amb el confort plàstic i asèptic de les cabines de les modernes aeronaus.

No sé qui pot voler passar-se gairebé una setmana en un vagó de tren si no és que està més o menys tronat, com un servidor i quatre bojos més que, segur, fa dies que hem perdut el nord. Dubto, sincerament, que la iniciativa estigui dedicada a nosaltres. De totes maneres, he de reconèixer que no m’importaria picar l’esquer, marxar i afegir-hi el Transsiberià i encara més enllà, arribar fins a Pequín. Això sí que seria veure el món!

Tinc notícies del Transsiberià que he col·leccionat durant molts anys. Són històries explicades per amics i coneguts que han fet el viatge, col·leccions d’anècdotes en què hi apareixen les persones amb qui han compartit el tren, l’olor dels fogonets quan és l’hora de dinar, dels lavabos embussats… La vida d’un ramat tancat entre rails que avança envoltat d’un paisatge inabastable. Estic convençut que aquest ferrocarril encara és, a la vegada, pas franc i frontera.

El del Transsiberià és el viatge que un dia o altre cal fer. Un trajecte que supera totes les travetes que li posa la realitat perquè, els que el fan, saben que no hi ha res pitjor que viure i no veure, i tenir un tren a l’abast i no prendre’l.