Revista de Ferrocarrils

Plou i hi ha uns camps que es neguen. El pagès se’ls mira i compta les pèrdues. Són a tocar del pas elevat que Adif acaba de construir per salvar el darrer pas a nivell que quedava al terme de Malgrat de Mar. Miro el pagès i m’hi acosto per parlar amb ell. Ens presentem. És en Miliu. Es lamenta que no se l’han escoltat, que havia advertit a l’inginyer que no aniria bé. Està emprenyat perquè l’obra l’han fet sense tenir en compte la terra i ara ell paga els plats trencats.

En Miliu és un pagès del Pla de la Tordera. El seu pare ho era i el seu avi també. Ara hi fa tomàquets, escaroles, mongetes… M’explica que la competència de les hortalisses foranes és ferotge, perquè són més barates i, tot i que les del país són més gustoses, per la crisi, la gent només mira el preu i costa de vendre-les.

Em demana que l’acompanyi pels marges del terraplè. M’ensenya el que creu que està mal fet. M’explica que hi farà una rasa amb el tractor per desviar les aigües, però que no servirà de gaire perquè tot plegat està parit malament. Diu, també, que quan ha volgut parlar amb Adif només ha trobat, o bé menysteniment, o bé xuleria. Després d’entendre l’esforç que hi posa en el treball no pots sinó compadir el bon home que, ara, també ha de barallar-se amb l’aigua que baixa de la nova carretera i que li ve de dret als seus camps.

Entremig de tot aquest cafarnaüm dels camps negats i dels terraplens del nou vial, hi ha l’antic pas a nivell que s’ha volgut eliminar. Ha quedat enclotat entre els uns i els altres, sense cap accés possible. Tanmateix, les campanes comencen a sonar i anuncien que s’acosta un tren. Les barreres també baixen perquè el seu pas és imminent. Amb el pagès, contemplem l’escena absurda que representa el tren que travessa un pas a nivell que, tot i que no serveix per a res, funciona perfectament.