Revista de Ferrocarrils

En unes estructures de formigó prefabricat hi diu VELOZ. Les lletres són grans, immenses, impossibles d’evitar. Els viatgers que arribaran des del sud a l’estació Alt Empordà serà el primer amb què toparan. Alt Empordà, com a nom d’estació, sona una mica estrany. Vol dir molt i, possiblement, no diu res. Explica, em sembla, que hi ha un problema, que l’estació és en un lloc que no vol cedir-li la denominació, o que no pot. Els viatgers del TGV, els internacionals, els que aniran de Barcelona a París i viceversa, aquests, no sé que en pensaran. Alt Empordà potser els sonarà a Dalí, a Cadaqués, a Tramuntana. Potser.

Fa temps, quan una estació no era on calia se la designava amb el nom de les poblacions del voltant. És el cas de Cellers-Llimiana o Ulldecona-Alcanar-La Sènia. Fins i tot, la suma de noms podia esdevenir, en l’imaginari del viatger, un topònim, un lloc real. Sempre vaig creure que un dia visitaria La Plana de Picamoixons. Ara bé, els binomis, fins i tot els trinomis, funcionaven perquè es complia una certa propietat commutativa, perquè l’ordre dels factors no alterava el producte. Tant era que hi digués Mollet-Santa Rosa, com Santa Rosa-Mollet. La qüestió de l’equilibri el resolia la fonètica, un fer que sonés bé.

Però per al TGV, Vilafant-Figueres, la ubicació real, devia semblar un conjunt que no sonava com cal, que la propietat commutativa de la suma no es complia. La solució, dir-ne Alt Empordà, és difusa, bromosa, contrària a una terra tan clara i raspallada pel vent com és aquesta. No és sinó una sortida en fals per a una estació que és provisional.

El país bé es deu recordar que, pel que fa al ferrocarril, ha estat la terra de les solucions provisionals. Quan el 1877 es va inaugurar la línia entre Girona i Figueres, i un any més tard la resta de la línia de França, totes les estacions eren de fireta, fins i tot, la de Figueres. Bé, n’hi havia una que no, Sant Jordi Desvalls, que era el botó de mostra en què les autoritats del moment van fer la parada, els parlaments i la benedicció de rigor. “La construcció de les estacions definitives és imminent, ho ha anunciat la Companyia,” deien les cròniques del succés. Tanmateix, els edificis promesos mai no es van arribar a construir i la provisionalitat va esdevenir permanent.

Tot el que explico també és transitori perquè a la premsa es pot llegir que el nom tampoc no és definitiu. Temo que, bo i acceptant ser una provatura, corre el perill d’enquistar-se, com l’edifici de l’estació, a l’espera d’una solució definitiva. I encara hi ha un risc més gran, perquè mentre els trens no prenen la velocitat definitiva, pot haver qui es pensi que arriba a una ciutat que du per nom VELOZ.