Palplantat vora un semĂ for vermell
26 gener 2011 per Carles Gorini
Soc a la vorera del carrer Emili Grahit, a Girona. SĂłc un vianant que estĂ palplantat vora un semĂ for i espera que el llum verd deixi de cedir el pas als cotxes per donar-me’l a mi. Tinc els peus en un punt pel qual havia passat el tren de Sant Feliu. Costa imaginar-lo, ara, envoltat com estic d’edificis moderns i d’una riuada de cotxes, que no s’atura. Llum i soroll han substituĂŻt el paisatge suburbial, silent i fosc, que travessava el ferrocarril.
No crec que, si algĂş haguĂ©s volgut creuar per aquĂ fa quaranta anys, l’haguĂ©s aturat la via, perquè era prou estreta com per ser travessada d’un salt. L’exercici havia de ser tan natural que les barres del ferrocarril haurien esdevingut, gairebĂ©, invisibles. I què dir del tren, de marxa tan lenta i previsible que no podia fer perdre el temps a ningĂş. Un tren que, encara que es fes present, se’l podia passar pel davant o pel darrera sense cap por perquè era, n’estic segur, de carĂ cter tranquil. Potser, en un punt o altre del camĂ hi devia haver un fanal, o dos, o tres, que devien deixar anar la llum amb la gasiveria de l’avar.
Si en travessar et precipitaves, com a molt, devies rebre una xiulada acompanyada del renec del maquinista, que no era res personal, sino una expansiĂł estrictament necessĂ ria perquè no se li perdĂ©s -del tot- el respecte a la bestioleta d’acer. Havia de ser, no ens enganyem, una subtilesa feta amb la grĂ cia que fa poder-se tornar, per dir-li el nom del porc o engegar-lo a pastar fang, sabent que el que ocupava la marquesina tampoc no s’ho prendria com si fos res personal.
Però ens vam desfer del tren perquè algĂş devia pensar que desprĂ©s de la pau vindria la glòria.  I el vam canviar pel cel efĂmer i brut dels cotxes, gairebĂ© un paradĂs per cadascĂş. TambĂ© vam canviar la terra per l’asfalt, les tĂ pies, les casetes i els quarters per blocs i mĂ©s blocs de pisos. La llibertat de passar per qualsevol lloc la vam mudar per la marcialitat del pas de zebra i la dictadura del semĂ for. No sĂ© si Ă©s que unes coses cridaven les altres, vull dir si el tren dibuixava un model de ciutat i, el cotxe, un altre de diferent. Tampoc no sĂ© veure l’argument del què parlaven els polĂtics locals, aquell del ferrocarril entès com un cinturĂł que ofegava la ciutat. MĂ©s aviat el cinturĂł me’l posen ara, que tinc un carrer a vessar de cotxes i no puc, de cap manera, travessar-lo d’un salt.
I em disculparan si ho deixo córrer, perquè el llum s’ha posat verd i el vermell tornarà aviat.