Revista de Ferrocarrils

Quan es té una afició un voldria que, els regals que li haguessin de fer, servissin per engruixir el petit cosmos que li dóna vida. Vull dir que, si t’agraden els trens, voldries que te’n regalessin un per Reis, o per l’aniversari. Que els que tens més a prop participessin en el teu món particular i contribuïssin a fer-lo una mica més gran. Però no sé per què no passa gairebé mai i en el teu univers de vies i figuretes sempre hi estàs sol. És, si no m’equivoco, el purgatori en què vivim molts aficionats.

En canvi, de llibres sí que me’n regalen. Potser perquè els que m’envolten consideren que més que farcir la col·lecció, el que em cal, és farcir-me el cap que, de tant de perseguir trens, el dec tenir una mica desmoblat. Tanmateix, un cop desfàs l’obligada ganyota hipòcrita saps que tindràs un bon disgust. Tot això val per dir que, un any més, han passat les festes i ningú no m’ha regalat cap tren. En canvi, en pocs dies han arribat a casa uns quants llibres. “Com que sé que t’agraden els trens he pensat de regalar-te un llibre”, he sentit que em deien.

Entre tots n’hi ha un de luxós. Estacions, es diu. És un d’aquells que publica Lunwerg, una editorial especialitzada en editar llibres que no es venen, que els paguen determinades institucions i que els acaben per regalar a tort i a dret, amb la no dissimulada ambició de fer-se propaganda. En aquest cas, la publicitat és dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. El descric: consta de tres capítols de text i una col·lecció de fotografies. Dels textos n’hi ha un de sentimental (gràcies, Carandell, per explicar-me que es pot morir d’amor, que no ho sabia). Un altre d’estacions escrit amb fredor, fins i tot, diria, amb desgana. I un tercer d’història. Què dic d’història, de clientelisme disfressat de crònica! Després venen els sants, les imatges de les estacions, que són maques, modernes, amb molt de moviment, amb massa clarobscur per al meu gust i en què, el tren, queda reduït a la mínima categoria de l’anunci.

Amb Estacions no s’acaba tot, perquè encara n’han arribat tres més, que no són pas llibres, sinó contes infantils que tenen el ferrocarril per protagonista. Aquí, em cal dir-ho, es tracta de peces rescatades, quaderns vells que es llençaven i que una amiga, que els ha vist entre les deixalles de l’escola, els ha recollit i me’ls ha dut.

Un parell pretenen tenir una funció didàctica: la d’explicar als infants què és el ferrocarril. Parlen dels trens, de les estacions, de les vies, de la gent que hi treballa. La narració els proposa la descoberta. Els autors els han escrit des de la seguretat que els nens no saben què és un tren. I no s’equivoquen, perquè si no els duen els pares en cotxe, van amb l’autobús escolar. Però, amb tren, mai. El tercer, en canvi, és la història d’un nen entremaliat al qual, les locomotores del Museu del Ferrocarril de Vilanova, ensenyen correcció i modals. És una història decimonònica, d’una categoria similar a la ferralla rovellada que conté el museu.

L’escassa ambició intel·lectual dels textos –fins i tot de les imatges– és, en definitiva, un reflex del poc interès que hi ha per conèixer el ferrocarril. Els llibres tradueixen la realitat: del tren en sabem poc perquè no ens interessa gens. El que no entenc, però, és per què els nens, quan veuen un tren, encara s’emocionen i xiulen, i exhalen un xucuxuc, com si d’alguna part del giny hagués de sortir el vapor, com si el xerric xerrac de les bieles encara hi fos present. No ho comprenc i és un misteri que els llibres, si més no els que a mi m’han arribat, no aclareixen gens.