Revista de Ferrocarrils

Suposo que puc ferir més d’una sensibilitat si escric que no em crec ni un borrall de la historia ferroviària de Miquel Biada. Vull dir que el mite de l’Indiano enriquit que torna al país per revolucionar-lo amb noves idees pot anar bé per justificar la construcció d’uns quants edificis de mal gust, un hospici o un parc urbà, obres més o menys pies amb què eixugar els escrúpols d’un diner guanyat amb el tràfic d’esclaus, però no funciona per explicar l’origen del ferrocarril a Catalunya. Resulta inversemblant que el tren, que exigia un volum de capital com no s’havia negociat mai abans a la ciutat de Barcelona, que era vist com la palanca indispensable per a la industria del país fos, com sempre s’ha dit, fruit del caprici d’un mataroní vingut de Cuba.

No pot ser. Ni pel concepte de ferrocarril, ni per les característiques de la construcció, ni pel model de negoci. Les diferències entre el ferrocarril de l’Habana a Güines que, suposadament, havia conegut Biada, i el que finalment es va fer entre Barcelona i Mataró, són tan importants que releguen el presumpte visionari a una categoria inferior, a la d’un entre molts altres que volien fer l’agost perquè creien que el ferrocarril era la gallina dels ous d’or.

És més, diria molt poc de la ciutat que es volia burgesa el fet que la principal innovació d’una modernitat tot just inaugurada procedís d’un indret tan allunyat com l’illa caribenya, que en aquell temps ja bevia del galet dels Estats Units. No, el ferrocarril català ha de provenir d’Anglaterra, sense cap mena de dubte, i els seus inspiradors havien de ser els barcelonins que hi vivien, hi viatjaven i, a la fi, els que van contractar els enginyers i van aconseguir els primers capitals. I Miquel Biada no ho va fer. Ho sento, però algú ho havia de dir…