Revista de Ferrocarrils

Un TGV, que ha sortit de Figueres a les 11,06 del matí, passa per Pont de Molins, camí de París. Fa un sol magnífic de gener. L’aigua de la Muga retorna la imatge del tren, del pont, de les cases. Formen una amalgama que reprodueix, una per una, totes les peces d’un trencaclosques que, gairebé, ha estat enllestit. Tanmateix, la del tren francès era una peça que m’ha sorprès trobar, una solució inesperada a una imatge, la del trencaclosques, que no acabava d’encaixar. El seu pas és el resultat d’una estratègia -com la de fer-hi passar trens de mercaderies- dissenyada per abaratir les despeses que ocasiona, a les administracions públiques, el contracte que es va signar amb el concessionari del túnel del Pertús, pel retard en la construcció de la línia.

Mentre l’observo, tinc la sensació que la imatge del tren francès en terres catalanes em projecta a un futur en què la xarxa de relacions d’aquest país pot bascular cap al nord. Tanmateix, també podria afegir un element més de tensió si els encarregats de la cosa pública veïna l’exploten amb la intenció de dificultar l’aparició d’un espai d’interessos econòmics i socials entre Catalunya i el Migdia francès. Fa més de vint i cinc anys que es parla del TGV. Sí, és clar, amb alts i baixos, amb més o menys intensitat, però les peripècies del tren veloç han estat una notícia força present. En tot aquest temps he après que en la construcció i posterior posada en servei de la xarxa ferroviària d’alta velocitat hi intervenen diversos factors entre els quals, els tacticismes polítics no són menyspreables.

Assisteixo, doncs, a les primeres escaramusses de la batalla de Barcelona. Batalla ferroviària, és clar, però a la fi, una guerra pel pastís de viatgers catalans perquè, les distàncies que ens separen de Madrid (i Saragossa o València) i París (i Lió o Toulouse), no són tan grans com perquè, uns i altres, no es disputin un territori interessant com el nostre. És el TGV que ara veig passar per Pont de Molins allò que els castellans diuen poner una pica en Flandes?

Els francesos tenen més trens, més experiència, poden oferir més i millors connexions perquè la integració de la seva xarxa és superior a l’espanyola. Catalunya i, sobretot, Girona tindrà mitja França –París- molt més a l’abast del que ho havia estat mai. I, també, ens podrem aprofitar de l’oportunitat que mitja França estarà més a prop de casa nostra del que ho havia estat temps enrere.

El TGV s’allunya, torna el silenci i em pregunto si aquest pastís, que som nosaltres, només poden repartir-se’l Renfe i SNCF. No sé si no es podria pensar en Barcelona i Catalunya com el centre d’un nou eix ferroviari tot i que, possiblement, mai no podrà passar de ser una idea que no s’expressarà de viva veu perquè, de fer-ho, segur que seríem acusats de centralistes i de voler construir una xarxa radial.

Publicat originalment a la Revista de Girona, núm. 265