Revista de Ferrocarrils

De la Devesa estant, el pas del ferrocarril per la ciutat de Girona el veig com un espectacle magnífic, per a mi, un dels millors panorames ferroviaris del país. L’escena, quan arriba el tren, tampoc no deixa indiferent la canalla, que es giren per veure’l passar mentre els més petits el saluden i el criden. “Teeen!”, xiscla un que tinc a prop, mentre sa mare el lleva com volent-lo acostar una mica més a la màquina. “Això, sí, que se’l miri bé; ja tindrà temps d’avorrir-lo”, he pensat.

Avorrits del tren és com deuen estar els que ens manen, que han decidit liquidar una estampa que a mi em sembla molt bella, sobretot, quan deixo la Devesa i camino pel carrer de Pedret. Allà hi ha el turó de Montjuïc, les vies, les cases i el Ter, que conviuen en una solidaritat que es va forjar en un altre temps. M’esgarrifo només de pensar com devien maleir els ossos dels maquinistes els veïns, quan aquells feien anar el xiulet de les locomotores de vapor com si fos el senyal imprescindible que els havia d’obrir les portes de la ciutat; de com, a l’estiu, el fum de la xemeneia devia trepar per les parets del turó… si no és que el fred i la humitat de l’hivern l’esclafaven contra les teulades que s’arrengleren a redós de la via.

En l’altra direcció, però, les coses són ben diferents. El viaducte de formigó que hi ha més enllà del riu Onyar, cap al sud, és lleig. Passa gairebé sempre quan les obres les han construït en temps de dictadura, període en què els enginyers s’hi mouen com peixos a l’aigua i fan i desfan sense contrast, sense dolçor, uns artefactes la principal virtut dels quals és la de ser pràctics, tant, com el tarannà de Thomas Gradgrind, que a Hard Times, de Charles Dickens, tan sols vivia dels fets, sense entendre el valor dels sentiments.

Arribat aquí hi m’adono que, entre una i altra riba del riu, el pas del tren ofereix dues sensibilitats que conviuen en contrast permanent. Ara bé, com que no se’m pot privar de somiar, hauria desitjat que els que manen s’haguessin embriagat de la bellesa del pont metàl·lic i de la corba que acompanya les vies per Pedret i que, en aquell estat de gràcia, haguessin decidit refer el viaducte per afegir-li l’ànima que no té, el detall que l’hauria acostat als viaductes de París, de Berlín o de Nova York. Una ànima que la regala el metall i la pedra i que no sé trobar en el formigó. Però els que han avorrit el tren l’han condemnat al túnel fosc i deixaran la ciutat sense un dels seus elements singulars. Els nens, i un servidor, trobarem que ells tampoc s’han escoltat els sentiments.