Revista de Ferrocarrils

«Avui, però, el meu infant (tres anys i mesos: molts de pares es limitarien a dir 3 anys!) ha inventat un joc que es descabdella en silenci. És un joc extraordinari. Ja sabeu com són les criatures per a inventar jocs, i com, en el fons, no els plauen sinó els jocs que ells inventen. Detestaran, per exemple, un cert ninot, però en canvi l’emparan tot un dia amb passió quan l’estiraran de cap a cap del passadís dient que és “una barca”. Cal advertir que el meu infant ens acabava d’oferir una setmana de fragorós espectacle ferroviari, imitant, ell tot sol, un tren. Amargava la vida a tothom, i jo, de tant en tant, havia d’alçar la cama perquè ell passés per sota el túnel. Avui, però, en anar jo a la cambra de joguines, no sentia mosca. I, certament, hi era ell, i hi era la nena (6 anys, però és el nen qui imposa els jocs; la nena, a la seva edat. Ja només juga per condescendència: l’únic joc que l’interessa és jugar a la nena gran). He obert la porta i me’ls he trobat asseguts, cara a cara, cada un a la seva cadira. Tenien els braços llànguidament estirats; la cada una mica ensopida, però sobretot seriosa. No deien absolutament res, ni es movien absolutament gens.

–Què esteu fent?– els he dit.

El petit s’ha meravellat que jo demanés una cosa tan obvia. I m’ha respost:

–Juguem a anar amb tren.»

Josep CARNER. Les bonhomies i altres proses. Barcelona. Edicions 62. 1981. Pàg. 114-115