Revista de Ferrocarrils

La tisora del Govern, que la fa anar a tort i a dret, sembla que s’acarnissa amb més ràbia amb la sanitat i l’ensenyament. Avui mateix he concertat una visita al metge de capçalera per d’aquí a quinze dies. Abans que badés boca per queixar-me, l’administrativa del centre de salut m’ha advertit que la demora la causaven les retallades. En canvi, els trens circulen dins el seu horari. Les retallades, no l’afecten?

No es fa gaire publicitat de les tisorades que rep el ferrocarril, si és que n’ha rebut. Fa unes setmanes va semblar que el Consell de Ministres aprovaria la fusió de les diferents administracions ferroviàries en una de sola, és a dir, fer de la Renfe i de la Feve una sola cosa, però a la fi tot va quedar en un no res. Els Pressupostos de l’Estat confirmen que no hi ha diners per invertir en obra pública, però la línia de gran velocitat a Galícia avançarà aquest any gràcies als més de mil dos-cents milions d’euros que li han estat consignats.

En paral·lel a la notícia dels diners per al TGV gallec, han estat publicades diferents informacions que asseguren que cap de les línies que fins ara han estat posades en explotació han assolit el llindar de la rendibilitat. Negre sobre blanc: no hi ha prou viatgers per omplir els trens. Val a dir que les que han estat posades en funcionament són, a priori, les que haurien de transportar més gent, com són els corredors cap a Andalusia, València i Catalunya. Què justifica, doncs, els mil dos-cents milions per al TGV gallec?

Doncs bé, es podria esperar que el govern anunciés la congelació de la construcció de les línies d’alta velocitat i una reordenació dels serveis, amb ajustaments de les freqüències de circulació o reducció de velocitats, tant per estalviar energia com per ampliar les possibilitats d’ús de la plataforma. Però res d’això sembla que hagi de passar.

El govern acarona el tren de gran velocitat com el nàufrag la taula de salvació enmig del naufragi. La clausura d’un sol servei faria el fet d’admetre l’error en el plantejament. Retallar en sanitat i educació té un preu electoral que el polític pot estar disposat a pagar. Clausurar un TGV té un cost simbòlic que cap govern espanyol pot acceptar, el de la fallida del model d’estat.