Revista de Ferrocarrils

«Cada matí, seguits per l’admiració de tota la família, els treballadors prenien a l’estació de Nontmorency aquell tren polsós i sorollós que els francesos anomenaven “carraca”, a diferència del que des d’Enghien-les-Bains us porta a la ciutat-llum. La “carraca” tenia l’avantatge que els vagons eren amb imperial i que tota ella se sondrollava tant, que permetia a una imaginació jueva de navegar sense perills sobre l’oceà enfurit. La gent mirava els nostres tres herois amb una certa curiositat, però ningú no els insultava, semblava que ningú no s’havia de reprimir el desig d’escopir-los a la cara. Al vespre, en plegar, entraven en una fleca qualsevol, avui aquesta, demà aquella, per variar el gust, i compraven sense la menor dificultat aquells panets de llet amb flaire de bona farina francesa i que és deliciós d’assaborir dalt d’un trenet enrabiat, mentre el paisatge es desplega als vostres peus com una catifa de gala. I una cosa commovedora: a vegades un company diari de trajecte us dedicava un petit cop de cap amable, i vós li tornàveu la salutació amb la gràcia d’una marquesa; i Benjamí estrenyia ben fort les mans dels seus fills (que ja eren un pam més alts que ell), mentre mormolava en jíddix, i en el to de la darrera revelació: “Ja ho veieu, colomets, la vida és això”.»

André SCHWARZ-BART (1928-2006), El darrer just (Le Dernier des justes, 1959). Traducció Joan Oliver. Barcelona, Vergara, 1963, pàg. 294