Revista de Ferrocarrils

Al carrer hi ha mullader. La gent les veu venir magres, i amb raó. El govern sembla que agafa fort el timó, i el mou a banda i banda, però la canya deu estar trencada perquè la nau no respon. A cada estrebada del vaixell, una notícia: “augment d’impostos… reducció de despesa…” a les quals segueixen tot de rèpliques, menors, que fan que el passatge hagi deixat de confiar en el capità i faci vots al Cel perquè el tregui aviat de la closca a la deriva. Enmig de la tempesta el cel s’obre per fer que baixin els llamps i esgaripin els trons. Catacrac: la Renfe es privatitzarà, anuncien els meteors… Aquest seria el titular, la rèplica d’alguna gran batzegada que fa referència, suposo, al fet que l’explotació del servei de transport de viatgers per ferrocarril deixarà de ser un monopoli de l’estat.

Ja ho va ser, de gestió privada, el ferrocarril. Fa molt de temps. Una gestió enterbolida pel que els seus propietaris capitalistes entenien com a “constants intromissions d’uns governs socialistes”. Uns governs que no van saber o no van poder administrar de manera adequada la relació entre l’interès privat i l’interès públic. El resultat va ser la creació d’un dèficit pressupostari fenomenal i, de retruc, el drenatge de recursos públics cap a butxaques privades. A finals dels anys vint del segle XX, el ferrocarril espanyol havia empès el dèficit públic fins a nivells insostenibles.

Què ho fa que els nostres polítics pensin que a partir d’ara, amb una gestió privada, se’n sortiran millor que amb la pública? Respondran que és una decisió de Brussel·les, que no ens podem estar de seguir-la… Quina estranya coincidència que, quan els convé, les receptes contra la crisi s’alineen parelles, com la carena al vaixell, amb les directrius europees! Aquesta Europa, gran capitana, que dóna les ordres sense adonar-se que dispersa la flota.

Escric i m’adono que les coses de la mar sempre les tenim a la punta dels dits per descriure els estats generals, tant si són de borrasca com si són de calma. En canvi, els detalls del ferrocarril -les agulles, els carrils o els maquinistes i les locomotores- cap d’ells, no els fa servir ningú per reflectir la sensació de marasme que es percep quan es parla de la crisi, amb la gent.

Però ara recordo que en un altre temps, Émile Zola, a La Bèstia Humana, se servia del ferrocarril per denunciar una Europa enfollida, maquinalment perversa i, sobretot, estúpida. I se’n sortia. Ara que es privatitzarà el ferrocarril, reprenc Zola i imagino el procés que seguirà com la lluita en què el maquinista Jacques Lantier es matava a cops amb el seu fogoner, Pecqueux, fins que queien fora de la locomotora, que els destruïa. I un tren, no només el literari, que prosseguirà sense control el seu viatge fantasmal cap al no res.

Ah! Émile Zola, com vas voler advertir-nos de les misèries de la modernitat!