Revista de Ferrocarrils

En un solar, a Cantonigròs, l’espai el limiten uns filferros que se sostenen en uns carrils pels quals, en un altre temps, en un altre lloc, hi havien passat els tramvies. La barana de l’embassament de Santa Fe del Montseny és feta de fragments de via Decauville. Els habitatges ferroviaris de Faió, que s’escrostonen, mostren un esquelet fet amb carrils usats. Prop de casa meva, vora un mas, hi ha un pal de paller que no és altra cosa que un bon tros de carril. Pertot, es troben les travesses que els sostenien, els carrils: pels jardins públics i particulars, pels camps per fermar una tanca… I tot això passa perquè de les vies, quan perden la funció de facilitar el trànsit dels trens, d’elles, s’aprofita tot. La plataforma, en molts casos, esdevé un camí de bicicletes o un passeig.

No és un grandíssim acte de generositat, aquest del ferrocarril, les parts del qual adopten tot de noves funcions, un cop el seu temps exclusiu ha expirat? Què poden fer res de semblant, els altres mitjans de transport?

Què se’n fa d’una carretera quan ja no hi passen els cotxes? Ben bé res. Queda allà on era, abandonada. Amb una mica de sort, les plantes la rossegaran i, a una velocitat gairebé imperceptible, treballaran per fer-la desaparèixer. Per culminar el procés, però, hauran hagut de passar molts anys i de l’antic camí asfaltat no se n’aprofitarà ningú, o gairebé. Perquè no el podem usar per encerclar els nostres camps, ni sostindrem cap teulada amb les restes de l’asfalt, ni ens passejarem amb bicicleta a través de la bardissa que el rossega.

Poca cosa més es pot afegir si es pensa en l’aviació. Què se’n farà dels immensos aeroports quan no serveixin? Les terminals, situades fora de tot context urbà, inservibles per a res més que no sigui impel·lir i expel·lir viatgers cap als avions, com les aprofitarem? Què se’n farà dels quilòmetres quadrats de pistes de formigó: serveixen per a res més que no sigui aterrar o enlairar els aeroplans?

Contràriament, els molls es comporten amb una generositat semblant a la del ferrocarril. Són, per dir-ho d’alguna manera, gentils amb l’entorn. Eren fàbrica i ara són ciutat. Els magatzems: museus, equipaments culturals. Hi ha restaurants, també. Com les grans estacions, les terminals marítimes, quan s’exhaureixen, passen a formar part del teixit ciutadà. Potser no són tan centrals com aquelles, però gens desencaixades.

Cada cop tinc més clar que el ferrocarril té una connexió amb el transport marítim i fluvial. Són la darrera evolució d’una mobilitat immemorial.