Revista de Ferrocarrils

Entro a l’estació de ferrocarril de Girona per la porta de sempre. Travesso el vestíbul en direcció a un passadís nou, com fem gairebé tots els que hem entrat al mateix temps. Som els de la visita comentada a l’estació del TGV. Ens espera un comercial de Renfe. Ens reuneix. Parla i parla fins que les ovelles ens convertim en un ramat compacte i obedient. Ens marca el camí i ens embarquem, a través de l’estretor de les escales mecàniques, en un viatge al subsòl. A mesura que baixem el fred és cada vegada més intens. El giny ens podria dur perfectament a la nevera de l’escorxador. El ramat es manté sempre amatent a les ordres del pastor, sobretot, quan el fa passar a la cort i ensenya la recompensa: un TGV.

Aquí no hi ha ovelles negres. Totes som blanques, pures. Mostrem la candidesa dels que pasturem l’herba. Deu ser per això que tot el que hi ha en aquesta cort ens enlluerna. No discutim l’abús de l’enginyeria o, segons com es miri, l’absència d’arquitectura. Trobem bonic el gran cub. Perquè és gran. No ens imaginàvem que a Girona es pogués fer res de semblant, tan important, tan de ciutat. Ara sí que tenim un forat per veure el món!

El ramat el formem gent que fa temps que vam deixar de treballar. “Levantarse cada dia sin nada que hacer, eso es jodido”, sento dir. Els murmuris són tots en castellà, amb un marcat accent andalús. Ens acompanyen, en un contrast absolut, quatre joves africans. “Fótame aquí”, li diu un a l’altre. L’escena té lloc a la cafeteria del TGV. El fons de la imatge el componen un negre molt magre i la reproducció d’una hamburguesa gegant. Als africans se’ls ha afegit un home amb cabells engominats i sabatotes de bus, que persegueix el seu reflex per totes les finestres del vagó. Sembla romanès.

Ens asseiem quan ens manen seure. Els seients ens agraden perquè, com diu una senyora rodanxona, “¡tienen su mesita i toó!”. “¿Pueden notar un suave ruido? Pues es el único que escucharan porque el AVE està totalmente insonorizado”, ens assegura el guia. Segueix un protocol. Explica que els bitllets els podem comprar a internet des de 37,95 euros, que cal fer-ho al web www.renfe.es, i que la tarifa es mantindrà fins al mes de març, però que només hi ha seixanta mil bitllets Avant, perquè estan bonificats. Tanta informació ens confon: “¿qué agencia ha dicho que es?”, remuguen alguns falsos viatgers. Se’ns explica, després, que podem anar a Madrid en tres hores i mitja, la qual cosa la dona que tinc tres caps per davant considera “¡un tiempo maravilloso!”. “Ahora puedo ir a Madrid de compras y volver!”, apunta una altra que seu al costat. Encara ha afegit, el que semblava el marit, “¿No podemos ir directos a Sevilla?”… “¡Pronto!”, ens confirma el guia. I regna una gran alegria. Aleshores, com si li hagués saltat una molla, se li han estirat les celles, s’ha enfilat a les puntetes de les sabates i ens ha advertit que érem a punt de perdre’ns el millor: el lavabo. “Fíjense, sólo le falta el jacuzzi!”, ens ha dit amb un gest de bodevil.

Passat el clímax els interessos es dispersen. N’hi ha que freguen els dits pels caires de les portes. Uns altres comproven la solidesa dels prestatges. N’hi ha un que ha picat fort un envà i la rèplica sorda del material li deu haver parlat l’idioma de les coses ben fetes. Què devia fer abans de jubilar-se? Quan arribem a primera classe ens escarxofem a les butaques de pell. Després de l’orgasme sempre ve la mandra.

La visita s’acaba i, el ramat, encara ben dibuixat, s’amanseix del tot per prendre les escales mecàniques, ara de pujada. Em faig el resum de la visita i hi afegeixo les declaracions que van fer els polítics, aquí mateix, fa vint-i-quatre hores. Quins discursos ens han regalat els encarregats de la cosa pública, mare meva! M’adono de com el valor de les seves paraules és inversament proporcional als diners que ha costat fer passar el TGV per la ciutat. Em sento díscol i em quedo a l’andana, ara deserta.

Miro el fons del túnel i comprovo que, a la nova catacumba de Girona, fa prou fred com per fer de l’aire una massa visible. De sobte, se sent el bramul d’una locomotora. Arriba un tren. Un treballador em fa uns senyals exagerats, com si pensés que puc caure a la via. El comboi travessa la base del gran cub, lentament, fins que s’atura. Immediatament, recupera la marxa. La locomotora arrossega una llarga comitiva de plataformes buides. Van cap a Europa.