Revista de Ferrocarrils

L’home que escriu de trens s’ha trencat un peu i li han enguixat mitja cama. Està convalescent i immòbil, sol i avorrit. El pensament li corre esverat. L’atura amb la idea de fer passar una coixesa semblant a la seva per una estació de ferrocarril, fer-la travessar l’andana i pujar-la en un tren. “Es pot, es pot,” li diu la consciència a l’escrivent. Però és clar, per reeixir, primer, és necessari que adapti els detalls del viatge a l’excepcionalitat de la peripècia, que tot vagi una mica coix, que enviï un personatge seu —per exemple, l’X, enguixat i amic dels trens com ell— a l’hospital i per ferrocarril, cosa que no faria mai si no és perquè està convalescent i immòbil, sol i avorrit.

Perquè vagi a l’hospital amb tren, primer, ha de fer que el personatge arribi a l’estació. Estan separats un parell de quilòmetres. L’X hi vol anar amb les crosses. “Puc fer-ho”, li diu a l’escrivent. El deixa anar. Quan arriba a l’estació té rampes a les mans, el costellam cruixit i el cos amarat de suor. Amb totes aquestes tatxes, compra el bitllet i espera el tren, que es presenta, com gairebé sempre, puntual. No obstant això, la dificultat per arribar-hi li ha produït la sensació que, més que puntual, aquest dia, el tren ve amb presses, amb impertinència, sense ganes de deixar-lo pujar.

Si més amunt hem afirmat que calia modificar els detalls del viatge, per adaptar-los a la nova situació, aquest primer de caminar fins l’estació, que ha caracteritzat els altres viatges d’X i que en les circumstàncies actuals sembla del tot forassenyat, l’escrivent, no l’ha volgut canviar perquè sap que l’X és tossut com una mula i que aquest canvi no l’hauria acceptat, tant com li agrada passar per tot, per viure experiències i explicar-les. Sobretot, explicar-les.

¿Què ha trobat el nostre viatger enguixat i amb crosses, segurament descamisat i amb el front resplendent de suor, que ja se li asseca, al vagó? Possiblement ha trobat la mateixa indiferència de sempre: avui tampoc no l’han deixat seure, la qual cosa ha fet que el viatge li resulti desagradós, fins i tot violent, i ha inaugurat en ell un ressentiment envers els altres viatgers, que no duen la cama enguixada, que caminen sense crosses, perquè els ha trobat, senzillament, normals.

L’hospital no és gaire lluny, només tres estacions sense comptar aquella en què ha pujat al tren. El trajecte li ha proporcionat el marge suficient perquè recuperi el seu aspecte digne, tot i que se sent desvagat per culpa, pensa ell, de la caminada amb crosses. Dissimuladament, ha restituït el baix de la camisa dins els pantalons i ha netejat la suor resseca del front i del clatell. Les crosses només li han caigut un parell de vegades. L’X es manté ferm.

Però quan ha hagut de baixar del tren ha vist que perillava la seva reforma. La camisa se li tornava a escapar, la suor li revenia al front, tot, perquè la porta del vagó era massa lluny, perquè la crossa dreta topava amb un peu que no era el seu, perquè el vagó i el que contenia continuava semblant-li impertinent.

L’X ha baixat sense que ningú no l’ajudés, d’un salt. “Ves quin remei”, ha pensat, mentre desfeia l’amplada de l’andana en direcció al vestíbul de l’estació, que ha travessat. Ha accionat la màquina que controla els bitllets i en el pas estret no ha aconseguit dominar les crosses, que han anat per terra, un cop més.

No coneixem cap hospital que tingui al davant una estació de tren, però per estalviar-li un mal pas, es pot fer que l’X se’l trobi porta per porta. Perquè, de fet, aquesta història només és una fantasia, un acalorament de la ment de l’escrivent, que s’ha trencat un peu i està convalescent i immòbil, sol i avorrit. Seguim-lo amb l’X, que ara entra a l’hospital…

Afermat en les crosses, l’X ha franquejat la porta de l’hospital, ha travessat el vestíbul, que bullia de gent i, amic dels trens com és, ha considerat que s’assemblava a una gran estació central. Ha mirat el directori dels metges com el que busca l’horari d’un tren de llarg recorregut. Ha identificat el seu i s’hi ha dirigit amb precaució: “tap, clac, tap, clac, tap, clac… compte que no em rellisquin les crosses en aquest paviment encerat!”, se l’ha sentit dir. Quan l’ha enfilat, el passadís de les consultes se l’ha figurat com una andana i s’ha assegut tranquil·lament, a la sala d’espera que li tocava, amb l’esperança que el seu tren no trigaria gaire a passar.

Quan la infermera l’ha cridat a la consulta no ho ha fet pas amb un xiulet, com alerten els caps d’estació els maquinistes, sinó que ho ha fet pel seu nom, que ha tingut l’encert de pronunciar bé, la qual cosa l’ha reconfortat sincerament (perquè el d’X és un nom que molts consideren impronunciable). “Li traurem el guix”, li ha etzibat el metge sense moure’s de la seva cadira, en la qual seia, com soldat a ella, darrere una taula de despatx gairebé neta, només, adornada per un monitor que el connectava amb un repertori de malalties i fàrmacs i el desconnectava dels malalts. Així és, si més no, com l’ha jutjat l’X en veure’l. La infermera, protocol·làriament, l’ha estirat a la llitera i ha accionat amb insistència una eina elèctrica sobre el guix, fins que la peça, que no era sinó una caricatura de la cama que s’ha burlat d’ell sis setmanes, s’ha obert per mostrar l’extremitat autèntica. La composició general de la imatge, però, ha fugit a contracor del món ferroviari d’X. També del de l’escrivent. A cap dels dos no se’ls acudia que cap escena semblant hagués tingut lloc en un vagó, perquè, què hi haurien de fer el metge, la infermera i l’enguixat en un tren? El metge ha arribat per auxiliar-los.

– Miri, ara, vostè, quan sortirà, va a l’ortopèdia que hi ha aquí al davant de l’hospital i es compra un botí de plàstic que li recepto, que val 170 euros, dels quals, només n’haurà de pagar 30 perquè la resta els posa l’Institut Català de la Salut —la invitació del metge connectava l’escena al ferrocarril, sí, però no a l’actual, no a l’insípid rodalia que havia dut l’X a l’hospital, sinó als trens d’abans, els dels sacs de patates camuflats sota el carbó del tènder, els dels viatgers que transportaven cafè o tabac d’amagatotis, al país de la picaresca i la gana, a l’Espanya de l’estraperlo. I l’escrivent, que se n’ha adonat de seguida, no s’ha pogut estar de fer que l’X repliqués el suggeriment.

— Es obligatori comprar-lo on vostè diu, el botí? —ha preguntat l’X.

— No… pot comprar-lo on vulgui. Jo li ho deia perquè és aquí al davant i li resultarà molt còmode.

— És imprescindible dur-lo, el botí?

— No és imprescindible, però jo li ho recomano —ha reblat el metge que, immediatament, ha donat per finalitzada la visita.

L’X era al passadís, el mateix que li havia semblat una andana. L’ordre ferroviari el retornava a la calma. Duia en una mà les crosses que no necessitava. En l’altra, tot de papers: les consultes programades, la recepta del botí de plàstic… S’ho ha mirat tot amb gest displicent i, finalment, ha dipositat papers i crosses al cubell d’escombraries del vestíbul, que encara bullia de gent. Ha sortit de l’hospital, ha passejat fins l’estació (que ja no calia que estiguessin porta per porta) i ha esperat el tren, que se li ha tornat a posar malament. De tornada a casa seva ha fet a peu l’últim tram del trajecte, perquè és el que ha fet sempre i no ha trobat cap motiu per trencar un costum que ara considera més fort que mai, per com unes hores abans havia estat capaç de fer-lo a pas de crosses.

No jutgem la tossuderia d’X, ni condemnem el metge. El que s’ha explicat aquí no és sinó el producte d’un cap esverat per la immobilitat del cos. Ho advertíem: tot ha estat per l’acalorament d’un escrivent avorrit que ha volgut fer passar penes i treballs a un seu personatge. Nosaltres sabem que, al tren, l’educació dels viatgers no deixaria mai sense seient un coix. Tampoc no riurien dels defectes del proïsme. I encara que en el relat hi hagués un pèl de veritat, a saber, que ningú no hagués deixat seure l’X i que hagués vist, a cua d’ull, com es reien d’ell quan li queien les crosses, no serien motius suficients per fer-lo caure en un ressentiment general, com el que el viatge a l’hospital li ha provocat. Tampoc han de fer cas de l’actitud del metge que ha atès el personatge, perquè estem segurs que mai no es trobaran que amb la recepta els afegeixin l’adreça d’un lloc concret, com si diguéssim, per embutxacar-se, el facultatiu, un benefici addicional…