Revista de Ferrocarrils

Era un nen fascinat per tot el que contenia el ferrocarril. Durant molts anys va conservar una noció infantil de l’ofici de maquinista. Els veia, al maquinista i a la màquina, com una mateixa cosa. El conductor era sòlid com l’acer amb què es fabricava la locomotora i previsible com l’horari del tren. “Un home així ha de ser-ho de veritat”, pensava. De gran, volia ser com ell.

La maduresa el va fer pensar que podia ser que la cosa anés a l’inrevés. Va ser aleshores que va voler conèixer maquinistes. Va parlar-hi. També, va escoltar els relats que li explicaven d’uns altres que els havien precedit. Encara va voler afegir-ne més, de tipus, a la galeria: els dels maquinistes de la literatura i el cinema. Del conjunt va resultar-ne un poliedre sempre disposat a canviar de posició, entre la mistificació i la banalitat. En una cara apareixien maquinistes formidables que conduïen trens fabulosos en interminables jornades de treball. Uns homes que s’alçaven orgullosos sobre les espatlles de la precarietat mecànica. Com en els contes, aquí, la realitat li semblava trastocada, invertida. Però en el prisma hi havia més cares, una d’elles, la de l’ofici ple de rutines banals amb què es condueix a milions de persones que pugen als trens, en tot moment, en qualsevol punt del món, que no pensen que es posen en mans d’un sol home, del qual dependran per a l’èxit del seu viatge.

Al capdavall, va creure que trobava un exemple de mistificació i banalitat en el darrer paràgraf de La Bête humaine, d’Émile Zola:

Qu’importaient les victimes que la machine écrasait en chemin ! N’allait-elle pas quand même à l’avenir, insoucieuse du sang répandu? Sans conducteur, au milieu des ténèbres, en bête aveugle et sourde qu’on aurait lâchée parmi la mort, elle roulait, elle roulait, chargée de cette chair à canon, de ces soldats, déjà hébétés de fatigue, et ivres, qui chantaient.

Considerava que hi ha professions que imposen un excés de responsabilitat en el que les treballa: la del que condueix el tren és una d’elles. Li va passar pel cap un pensament semblant quan la secció de successos dels informatius li va parlar d’un maquinista que havia estimbat el seu tren, prop de Santiago. Va mirar-se el poliedre i la cara que tenia al davant li mostrava la de l’home que comet un error. L’home sense atributs, l’extensió necessària de la màquina –sense ella tot perdia sentit– perquè el tren ens mogués.