Revista de Ferrocarrils

Després d’un revolt la carretera troba la via del tren. Els llums vermells s’encenen de manera intermitent, brunzeixen els senyals i les barreres no deixen passar: és l’anunci que s’acosta un tren. Al nostre país els passos a nivell fan desesperar: el tren triga molt a arribar-hi i, quan finalment  ha passat, tens la sensació que l’encarregat d’aixecar la barrera s’ha enfilat en el comboi, que t’ha deixat abandonat. Puc escriure en aquests termes perquè m’he hagut d’aturar en molts passos a nivell. Sé el que em dic. Avui mateix, quan me n’he trobat un de tancat, he girat la clau del contacte, m’he tret els guants, el casc, i he baixat de la moto decidit a esperar.

M’agrada anar amb moto. Sempre li he vist grans avantatges, sobretot un: que a la carretera et deixa fer el que vols, quan vols. Sempre pots passar el primer. La moto l’aprecio perquè és exigent: t’obliga a llegir l’asfalt i a mantenir-te despert. Sents la potència del motor en els canells, el grip dels pneumàtics a la sortida de les corbes, mentre endreces el cul sobre el seient…A més, és tan fàcil embriagar-se i sucumbir al parany de la velocitat! Tot depèn de tu. Afirmo que la moto és l’expressió de l’individualisme, si més no, del meu.

Si el pas a nivell ha interromput el meu viatge és perquè ha de passar el tren. És una convenció i bé podria ser a l’inrevés, que fos ell el que parés per deixar-me passar a mi…

Quan arriba el tren, ho fa amb el mateix efecte sonor que sempre em sorprèn. El que produeix l’aire que desplaça la màquina, el de les rodes que llisquen pels carrils, el del pantògraf que rossega la catenària. I l’inevitable xiulet.

M’agrada anar amb tren. Sempre li he vist grans avantatges, sobretot un: que fa passar per davant l’interès general. L’aprecio perquè et deixa viatjar ben després: no has de preocupar-te de l’estat dels carrils, del temps que fa fora del vagó, dels maquinistes dels altres trens… l’apreció, també, perquè puc tafanejar en les converses de la gent, saber què els interessa, entendre de què parlen. Escoltar-me a mi mateix. M’agrada perquè s’assembla a un cafè, a la plaça del mercat, a un gran carrer. El tren em deixa, quan vull, diluir-me en el paisatge que passa veloç per les finestres del vagó. És una manera tan generosa de viatjar, aquesta, en la qual els viatgers acceptem la cotilla de l’horari, convenient per a tots, sense que sigui fet exprés per a ningú.

El brunzit s’atura i els llums s’apaguen. El tren que venia ja s’allunya. Compto les travesses que tinc al davant: dues, quatre, sis, vuit… Lentament, les barreres s’aixequen. Al·leluia, l’encarregat no m’ha oblidat! L’interès general ha passat i l’individualisme torna i pren la forma d’un manillar. Em poso el casc i els guants, arrenco la moto i travesso les vies. Accelero: tres, cinc, set, nou mil revolucions.

Però a la butxaca hi duc un bitllet. Demà he d’agafar un tren.