Revista de Ferrocarrils

Bilbao en un dissabte d’agost. És migdia. Després de la festa la ciutat dorm la mona i la baixamar mostra el ventre de la balena, que encara no ha paït tanta merda. Un carrer s’esmuny entre el Nervión i l’estació de Concordia. Cal passar-hi per arribar a l’estació, que és un edifici refistolat. Els ornaments que presideixen la façana són excessivament pretensiosos. Els van construir per fer-se notar. En el seu interior, quan es topa amb les vies, poden venir ganes de riure de tan petites com són. Els bascos, els alambins que anit es divertien, irreductibles, sota uns llums festius que afiguraven aizkolaris, són els constructors d’uns trenets que semblen de joguina. Quin contrast! Què ho deu fer que una gent tan sòlida construeixi uns camins tan prims? El passavolant necessita establir una teoria per marxar de la ciutat satisfet. Té temps d’explicar-se-la. Fins que surti el trenet que el durà a Leon.

El cervell se li posa en moviment i atrapa Rousseau que, en les Confessions, descrivia els camins que havia recorregut per l’Alta Savoia, empetitits per un paisatge que el meravellava. El filòsof s’aturava aquí i allà per gaudir d’una panoràmica majestuosa, o per observar el detall que li hauria passat desapercebut si un camí recte hagués permès una velocitat més elevada. Anava a peu i ho preferia abans que viatjar sobre rodes, malgrat que les sabates li fessin mal i acabés el viatge molt per les durícies. La construcció de ferrocarrils va iniciar-se molt tard al País Basc, potser perquè els habitants de les seves valls han estat uns fers defensors del seu paisatge, de les cases, dels boscos i les clarianes que contenen, que volien contemplar sense cap canvi, encara que paguessin el preu de veure com els creixien durícies en els peus.

Rousseau s’embriagava de bellesa però el passavolant s’adona que el paisatge, aquí, no ho pot explicar tot. Ara recorda haver llegit un estudi que atribueix el predomini de la via estreta al fracàs del ferrocarril de Bilbao a Tudela, de via ampla, que va escaldar els capitalistes del país fins al punt −defensava l’autor de l’explicació− que van decidir que, després d’aquell revés, farien els trens més petitets. Però de capitalistes escaldats pel negoci ferroviari n’hi va haver per tot el continent i el ferrocarril va mantenir una categoria adient amb la importància de l’invent. Dubta, el que mata el temps en cabòries, que l’explicació pugui ser certa. No sap veure el fracàs econòmic com una causa directa, si no és que aquesta gent adusta, que pixa pel carrer quan surt de festa, perquè confien que el pendent s’endurà els pixums pel mateix forat de sempre, van decidir fa temps que els seus diners no havien de sortir d’aquestes valls, i que la fallida de la companyia ferroviària representava que els pixums se’ls podien escampar en una direcció no desitjada.

Pot especular encara més, matisar una i altra afirmació, fins i tot contradir-les amb una de nova, però ara a l’estació hi ha crits. En passa alguna. Un jove magrebí empeny un home. L’escridassa i l’acusa: “eres un racista de mierda”. Treu de la butxaca un bitllet, que el llença per terra i el trepitja. El passavolant no entén que ha passat, però s’adona que els empleats de l’estació han envoltat l’immigrant, que es mostra a cada noment més i més enfurismat. Els repeteix els insults. És fa evident que l’entretenen. El jove pica l’esquer i perd l’oportunitat de fugir. Dos ertzaintzes creuen el portal pretensiós i pugen les escales al galop, al mateix temps que els empleats del ferrocarril desfan el cercle. En un instant el magrebí ha quedat emmanillat. Tota aquesta violència ha tingut lloc en una estació que du per nom Concordia. Els policies i el reu tracen un camí que els porta al carrer, el que s’esmuny entre la ria i l’estació. El cotxe de policia els espera i, quan són dins, se’ls endú.

Es fa difícil jugar al joc del pensador després del trasbals de la detenció. El passavolant està convençut que els paisatges que els esperen, al magrebí i a ell, són dramàticament diferents. Potser, Rousseau, fatalista de mena, no hi estaria d’acord. Els interrogaria sobre la llibertat i els aclariria que no viuen tan llunyans, l’un de l’altre. L’estació, que ha quedat tranquil·la, mostra el trenet que ha de partir cap a Leon. Val la pena pujar-hi, prendre-hi seient i preparar-se per al viatge. El viatger comprova, prudent, que encara du el bitllet a la butxaca. Mira enfora i més enllà del carrer veu que el Nervión creix i ho tapa tot. El tren fa un xiulet, arrenca els motors i s’escapa de Bilbao, muntanya amunt.