Revista de Ferrocarrils

El regional que arriba a l’estació de Girona a les 15,35 té un minut de parada. Es pren un altre minut, com tots els trens que fan el mateix viatge, perquè no té prou temps per renovar la humanitat que transporta. Tinc la sensació que al tren regional hi viatgem els que quedem al marge del TGV i, encara, del Media Distancia. Una societat de carnets joves, sense papers, targetes daurades i treballadors centrifugats cap a la rodalia del centre de serveis.

En cada viatge em sorprenc fent un recompte de vells que la pensió –sospito- no els arriba per pagar-se el viatge en un seient més confortable. Però en la societat del regional  l’edat tampoc no els fa prou dignes d’aconseguir-lo i és habitual veure’ls fer el trajecte de peu, amb una ganyota de perplexitat gravada en el rostre, perquè els més joves no els han deixat seure.

Al tren també hi ha el revisor, un tipus d’aspecte descurat, generalment desproveït de tota autoritat, que fa veure que no sap que el passatger, que li explica que acaba de pujar al tren, fa cinc parades que hi és, i hi viatjava amb l’esperança de no haver-lo trobat i no haver de pagar el bitllet. Ens acompanyen sempre un parell de vigilants de seguretat, fatxendes, que s’obren pas en companyia d’un gos que duen lligat curt i emmurriat, incapaç de fer cap passa digna dels de la seva espècie, perquè el paviment de linòleum no es va pensar perquè el trepitgessin els cans. El maquinista és absent en aquest món. No es deixa veure mai però sé que hi és perquè de tant en tant fa anar el xiulet.

Quan ens posem en marxa les vies enfilen el llarg i suau pendent pel què el tren s’allunya de Girona i travessa un paisatge que és com els altres, en què el territori edificat ha crescut a tocar del ferrocarril. Per un motiu que desconec, aquí, no hi ha cap pudor per ensenyar la falta d’urbanitat: façanes escrostonades, solars en què s’hi amuntega la brossa i edificis gairebé enrunats, en una banda. En l’altra, la ridícula estació de mercaderies de la ciutat, que alguna cosa deu voler dir del múscul que n’hi ha que insisteixen que hem de marcar. Tot seguit, sorgeix l’espectacle del TGV, com si fos un eructe de la terra, que es deixa veure només un moment per prendre, ràpidament, una direcció diferent de la nostra. Les vies, ara, tomben a l’esquerra i, en un moviment teatral, el paisatge baixa el teló –es travessa una trinxera- i quan el torna a pujar, les vies, giren un altre cop, troben l’escenari rural i unes andanes que anuncien la proximitat de l’estació de Fornells de la Selva.

Ahir, el tren també va sortir de Girona a les 15,37. Va accelerar durant tot el llarg i suau pendent. Va gronxar-se en la primera corba, va mantenir el tipus durant la travessia de la trinxera i es va tornar a gronxar, quan va fer el segon revolt. Li devia haver pres la mida al vent, devia haver trobat plaer en l’agombolament fins al punt de creure’s l’amo de la via, perquè quan les andanes van anunciar la proximitat de la parada, el tren, no es va aturar.

Dins del vagó, els viatgers que s’havien disposat per baixar van tornar a seure, sense que cap vell fos a temps d’ocupar-los el seient. I el viatge va continuar com sempre, com si res.